Els judicis són un gran teatre. Especialment als que tenen un component polític, la importància del que s’esdevé a la sala no és tanta com la de l’efecte de les intervencions a l’exterior. S’arriba al clímax quan l’acusat presenta l’al·legat final. Un discurs adreçat no a la sala, sinó als partidaris de la causa.
Es tracta de l’ speech from the dock, que van inaugurar, en el cas de les causes d’alliberament nacionalista, els republicans irlandesos Theobald Wolfe Tone, el 1789, i Robert Emmet, el 1803, contra el domini britànic. I que a partir d’aleshores van imitar molts: Bal Gangadhar Tilak ( Índia, 1908), Roger Casement (Irlanda, 1916), Gandhi ( Índia, 1922), Jomo Kenyatta ( Kènia, 1952), Fidel Castro (Cuba, 1953) i Nelson Mandela ( Sud-àfrica, 1962-1964), entre d’altres.
El nacionalisme espanyol treu molt suc del judici contra l’expresident
El nacionalisme català també ha fet servir el recurs de l’al·legat. Per exemple, Francesc Macià, al judici de la insurrecció de Prats de Molló (París, 1927), i Lluís Companys, en la causa pels Fets d’Octubre el 1934 (Madrid, 1935). I també Jordi Pujol, al consell de guerra pels fets del Palau (Barcelona, 1960). El discurs, que s’erigia en representant d’una joventut que volia guanyar un futur en un país sense dictadura, va ser clau en la seva progressió política.
Al judici actual, que prossegueix la setmana que ve, en canvi, el president Pujol no tindrà opció de pronunciar amb fermesa l’al·legat, ni tan sols llegint-lo. Si després de perdre’l com a referent moral (un aspecte irreparable), el nacionalisme català pot aprofitar alguna cosa del procés, hi haurà de posar imaginació. Però qui treu molt suc d’exposar-lo com a acusat és el nacionalisme espanyol.
La seva concepció unitarista de l’ Estat ha concebut, tant durant la Segona República com des de la transició, la negociació de competències per a Catalunya com un xantatge. Des d’aquesta perspectiva, durant 30 anys Pujol va ser el gran xantatgista. Una figura que, a més, el nacionalisme espanyol considera que se li va escapar amb el sobreseïment del cas Banca Catalana. Encausat, per fi, amb la família, pot plasmar que el nacionalisme català no és tan bo com el pinten.
El procés arriba en mal moment. Amb aquesta epifania, el nacionalisme espanyol en podrà assenyalar una altra. Quan a les primeres eleccions que se celebrin Aliança Catalana (AC) obtingui els resultats que vaticinen les enquestes, certificarà que el nacionalisme català es descobreix i apareix tal com sempre ha augurat: excloent i xenòfob. Serà l’altra gran revelació (i en què no serveix pretendre l’equivalència amb Vox, perquè el protegeix el patriotisme d’Estat).
La combinació de la causa al president Pujol, pater familias del nacionalisme català, i el descobriment d’un bon nombre dels seus votants tradicionals amb AC ofereixen una visió gens falaguera per al catalanisme en conjunt. El nacionalisme espanyol tindrà a la fi el certificat d’autenticitat de les seves sempiternes acusacions.