La inauguració del monument al líder sindicalista Francesc Layret va tenir lloc el 19 d’abril del 1936. L’acte va commoure la gentada que inundava la plaça Goya, no perquè fos festa dominical, sinó per la categoria de la persona i la seva tràgica mort. El respectat advocat laboralista, entregat a defensar els obrers que militaven en la reivindicació de les seves llibertats, patia una paràlisi infantil que ja el va obligar a viure aferrat a les crosses. Però això no va ser un impediment per a la seva tasca, sinó que fins i tot li va aportar un afany de superació i de combat, ni que fos per un altre camí.
El 1920, quan sortia de casa per interessar-se pels rellevants lluitadors sindicalistes detinguts, Companys, Salvador Seguí i Martí Barrera, va ser tirotejat mortalment pels pistolers contractats per la Patronal. L’assassinat va provocar una consternació enorme.
Estava en construcció però el van enderrocar, i ja un cop inaugurat, el franquisme el va condemnar al magatzem
Aviat es va formar una comissió per dedicar-li un gran monument per subscripció popular. Es van recollir més de 50.000 pessetes. L’artista Frederic Marès va ser encarregat de modelar un conjunt escultòric de dimensió que estigués a l’altura de les circumstàncies.
Els oradors van vibrar d’emoció evocant a la cerimònia el combatiu i generós Layret: Àngel Pestaña, del partit Sindicalista; el socialista Manuel Serra i Moret, i el president i amic personal Lluís Companys.
Si l’advocat Layret s’havia distingit sempre per lluitar i esquivar les contrarietats, el destí en el terreny públic barceloní també va aportar bastantes incidències i de signe ben diferent. Per començar, quan ja havien començat les obres a la plaça per alçar el monument, l’aixecament polític del 6 d’octubre del 1934 va tenir com a conseqüència immediata no només l’aturada constructiva, sinó també l’enderrocament.
El 1939 li va passar el mateix que a altres escultures públiques: el mano i disposo de l’autoritat militar franquista per eliminar les de determinat signe polític.
El 1977 l’alcalde Josep Maria Socias, sempre tan sensible en aquests temes, no va dubtar a reposar-la immediatament. Es va mantenir el nom de plaça Goya, malgrat que la moderna i mediocre escultura del pintor (“Ens farà patir”, va alertar amb encert el combatiu Oriol Bohigas) va haver de ser plantada sense remei al carrer
Aragó.