Suposo que estan al dia de les pors sobre un potencial esclat de la bombolla de la intel·ligència artificial (IA) i de les fabuloses valoracions aconseguides per les empreses tecnològiques. De fet, algunes han trencat el sostre borsari de tres bilions (europeus) de dòlars, mentre continuen les inversions milmilionàries en enormes complexos d’ordinadors de gran consum energètic, o les expectatives també milmilionàries de sortida a la borsa d’algunes empreses emergents creades només fa un parell d’anys. És veritat que una part no poc rellevant d’aquestes inversions semblen estar finançant-se amb recursos propis, particularment, de les anomenades Set Magnífiques (Apple, Microsoft, Alphabet, Amazon, Nvidia, Meta i Tesla), tot i que l’acumulació d’accions en mans privades estendria un possible crac borsari a molts altres àmbits. Afegeixin les pors que provoca en el boom del crèdit privat, concedit per institucions no bancàries i, per això, menys regulades, o els generats per les valoracions de diverses monedes cripto: les caigudes els últims dies són reflex d’un creixent sentiment de preocupació.
És en aquest làbil marc en què s’inscriu un dels principals riscos d’aquesta època: la possible emergència de nous problemes a l’amplíssim mercat
del principal actiu planetari (els 27
bilions de deute públic dels Estats Units) i, amb això, el potencial impacte mundial.
Les possibles crisis financeres en un món tan endeutat sempre estan a tocar
Aquesta setmana hem tornat a tenir una indicació del que pot passar. L’aleteig d’una papallona al mercat de deute japonès (l’anunci d’una pròxima pujada de tipus pel banc central) s’ha estès arreu del globus i ha revertit l’ anomenat carry-trade : finançar-se al Japó a baixos tipus d’interès i invertir aquests recursos en mercats amb més rendiments. Aquest moviment ha provocat elevació de les rendibilitats dels bons a tot arreu, des dels EUA (el bo a deu anys va arribar al 4,09%) a Alemanya (fins al 2,75%). I això en un món on el deute públic està en màxims històrics (102 bilions de dòlars).
Per aquests verals, la situació és més estable: l’endeutament públic de l’eurozona ha arribat al 90% del PIB (lluny del 122% dels EUA), tot i que aquest nivell amaga profundes divergències, entre registres de menys del 50% als Països Baixos als elevats valors de Grècia (148%), Itàlia (134%), França (116%), Bèlgica (107%) o Espanya (100%), passant pel 64% d’ Alemanya. Ateses aquestes diferències, el que sosté l’euro i les modestes primes de risc (malgrat que n’hi ha) és la promesa del BCE d’intervenir en els mercats per aturar qualsevol possible atac a països excessivament endeutats. Va bé, mentre duri, però, fins i tot amb el BCE darrere, els temps que passem són més que complicats, i les possibles crisis financeres en un món tan endeutat sempre estan a punt. Vagin amb compte.