Ciutat avall
Els barris, com si la ciutat fos una gran baixada, es vessaven fins a l’entorn de la catedral. O a la catedral mateix. Un assumpte d’avis i nets, de tietes i nebots. Una calamarsada de nens amb la ferotge alegria del primer dia de vacances. La Fira de Santa Llúcia. Una foto virada d’antic, ni sípia ni verdosa, amb el color que dona el temps i el d’haver estat mal guardada. El pessebre, un ritual que sobreviu. Cíclic. Anual. Benigne i renovat. Tendre.
Un mar d’avets talats. Olor de fred, de molsa, d’eucaliptus i de suro. El vermell i les fulles punxegudes i brillants dels rams de grèvol. El vesc aquarel·lat en blanc opac i portador de bona sort –sempre que es regali–. Per uns dies el parèntesi del món rural ocupant la gran ciutat. El bosc a l’avinguda. Un parèntesi vegetal. Amb permís de Joan Amades i el seu Costumari català, el pessebre té una mica de surrealisme. Una idea poètica, sens dubte. Una representació plàstica com a fenomen cultural i popular que uneix el món antic amb el contemporani. La tendresa infantil i la nostàlgia dels més grans, la propina paterna per a una nova adquisició, en tot cas: un record joiós.
Una narració visual amb el seu riu d’alumini i el cel pintat a mà amb blauet, inamovible, enrotllat, i de venda a l’engròs. El pessebre o betlem, segons, és un diorama pel qual circulen personatges emblemàtics, recurrents, la majoria sense un fil argumental, figurants relacionats amb la terra, oficis rústics... Eines en desús. Un esclat d’animals domèstics. I, això sí, el naixement ineludible. Abans de la invasió del plàstic, les figures eren de fang pintades una per una. Tosques, imperfectes com tot el que és bell. Fràgils i folklòriques.
En aquests temps d’una alegria cada qui sap quan, la confecció del pessebre, amb religiositat o sense, convoca la tendresa i foragita la desesperança, bé prou que és bo. I cadascú fa el que pot, hi ha cases en què el seu pessebre cabria en una postal i d’altres amb personatges com escultures policromades. I els boomers recordaran com es reparaven les figuretes accidentades, la pasta de farina i aigua era de gran eficàcia reconstructora per a braços i cames trencades per cops i estius en penombra. O la goma d’enganxar Imedio, que feia olor de medicament. Una figura inquietant: un capellà amb sotana i un paraigua a la mà dalt d’un ase (?) Sempre em va pertorbar. Tot el que és al voltant del pessebre, com a generador d’il·lusions, la seva idea i confecció, la creativitat, l’afany per semblar real, el seu caràcter efímer, artesanal… em sembla un ingenu desafiament a la dictadura tecnològica. No sé…