Luis Argüello: “Qüestió de confiança, moció de censura o anar a eleccions”
Entrevista al responsable de l'episcopat
El president de la Conferència Episcopal analitza la situació política i social espanyola, i advoca a més per reformar la Constitució
L’arquebisbe de Valladolid i president de la CEE,Luis Argüello, fotografiat dimarts
Luis Argüello García ( Meneses de Campos, Palència, 1953) és arquebisbe de Valladolid i actual president de la Conferència Episcopal Espanyola. En aquesta entrevista amb Guyana Guardian , reflexiona sobre l’actual moment polític i social.
El moment polític
La situació està més bloquejada que al juliol, amb una legislatura sense pressupost”
Al juliol vostè va demanar la convocatòria immediata d’eleccions generals a Espanya. Implícitament, venia a ser una petició de dimissió del Govern. Cinc mesos després, manté aquella reclamació?
Al juliol em vaig pronunciar en aquells termes després de visitar el Congrés dels Diputats. Volíem, amb Càritas, impulsar una iniciativa legislativa popular sobre la regularització d’immigrants, però no va prosperar. “La situació està bloquejada i sense perspectiva que hagi pressupost”, se’ns va dir per part del grup socialista. Avui es confirma aquell diagnòstic. La situació encara està més bloquejada. Així que reitero el que vaig dir al juliol: qüestió de confiança, moció de censura o donar la paraula als ciutadans. És a dir, el que preveu la Constitució.
És la primera vegada, almenys des del 1977, que el president de la Conferència Episcopal Espanyola descriu la situació política en aquests termes, demanant la sortida d’un govern.
En la història de la Conferència Episcopal sí que hi ha hagut pronunciaments forts: sobre el terrorisme, sobre la situació moral de la societat espanyola, l’avortament, la família, el dret a l’educació... I algun d’especialment polèmic sobre la qüestió de la nació i les nacionalitats. El moment actual és singular, amb una legislatura sense pressupost.
Vostè ha pensat en la possibilitat de traslladar aquesta reflexió als òrgans de la Conferència Episcopal per fer un pronunciament col·lectiu?
No, perquè en realitat no és un assumpte que hagi estat mai en primera línia de la nostra reflexió com a Conferència, a diferència d’altres qüestions com l’habitatge o la immigració.
Hi ha bisbes a qui els incomoda que el president de la Conferència Episcopal demani la sortida del Govern i anar a eleccions. Vostè està trencant la neutralitat política que se li suposa a l’ Església catòlica?
No crec que hagi trencat cap neutralitat. A la pregunta d’aquesta entrevista, jo hi responc remetent-me a la Constitució i als mecanismes que preveu.
Com estan les relacions de l’episcopat amb el Govern estatal? De les seves paraules es dedueix que no gaire bé.
Ja al juliol, el ministre Félix Bolaños em va expressar el seu malestar per carta. Després vam poder parlar i vam aclarir les coses. Els últims mesos, les relacions amb el Govern espanyol han estat marcades només per dos assumptes: el Valle de los Caídos i la reparació a les víctimes d’abusos de la pederàstia eclesial. Molt a desgrat nostre, no hem abordat altres qüestions crucials, com ara l’educació, constantment desafiada i sobre la qual cal un pacte d’Estat. Penso que estem en un moment en què tot Europa hauria de regenerar la seva democràcia. Renovar-la. Ens sorprèn que hi hagi joves que avui no tinguin com a referencia les democràcies liberals. Preguntem-nos el perquè.
Està suggerint una reforma de la Constitució?
No s’ha de sacralitzar la Constitució, el nostre instrument bàsic de convivència. Tota proposta de reforma s’ha de fer segons les vies que estableix la mateixa Constitució. Els posaré un exemple. L’article 2. Què volem dir amb nació, nacionalitats i regions. S’hauria d’aclarir. Després hi ha d’altres qüestions que són més fàcils de posar sobre la taula, com ara la qüestió de l’hereu o hereva de la Corona. La saviesa de fa 50 anys va estar marcada segurament per dos factors, la por i el perdó, però l’afany de reconciliació era real, sobretot de 1975 a 1982. Cal recuperar aquella capacitat de diàleg.
Potser no li agrada com està redactat l’article 2?
Dic que hi ha un desenvolupament possible. Perquè un dels problemes importants que té la nostra salut democràtica és l’articulació de l’ Estat autonòmic. Observem tres expressions que són a la Constitució. Per una part, la nació espanyola, que és la que té la sobirania. És una altra qüestió important perquè cal distingir entre autoritat, sobirania i qui té la sobirania. Qui té la sobirania és la nació espanyola. Però després la mateixa Constitució parla de nacionalitats. Esclar, nacionalitat ve de nació. Llavors, com conjuguem nació detenidora de la sobirania i nacionalitats? Llavors diem que hi ha nacions culturals. Però què significa nació cultural? Què significa nació política? Qui és el detenidor de la sobirania? Com articulem el valor de les llengües pròpies i el valor d’una llengua comuna? Caldria atrevir-se a mirar totes aquestes qüestions amb valentia, però és difícil valorar el significat de les diferències que no trenquin ni la llibertat ni la igualtat sense caure en el cafè per a tothom .
No té la sensació que en aquests moments, quan es rememora l’inici de la transició, el cardenal Vicente Enrique Tarancón, president de l’episcopat aquells anys, amb un paper objectivament molt important a favor de la democràcia, està sent poc recordat?
Estem massa sol·licitats per la pressa. L’homilia del cardenal Tarancón a l’ Església de los Jerónimos, el 27 de novembre del 1975, va ser un esdeveniment molt important en el regnat de Joan Carles I. No va ser una ocurrència personal de Tarancón, va ser una homilia molt elaborada, reflex del que l’ Església va viure del 1970 al 1975, especialment després del Concili. Llavors sortíem d’un temps de nacionalcatolicisme. Calia situar-se d’una manera nova davant unes circumstàncies noves. La crisi modernista ens va arribar a Espanya concentrada i accelerada fa 50 anys. Avui la situació és diferent i el paper de l’ Església i de la gran tradició que l’ Església representa se situa d’una altra manera, però des del meu punt de vista continua sent necessari. La política necessita una ètica i l’ètica no la dona el Parlament, sinó la societat, i l’ Església és un dels seus actors.
Ens trobem davant un inici de pontificat. L’exhortació apostòlica Dilexi te és el primer document doctrinal del papa Lleó XIV i parla de situar els pobres al centre de l’ Església. Quina és la seva opinió?
El papa Lleó té la pau com l’impuls més important del seu pontificat. També el diàleg. El patiment de grans masses de població no només té a veure amb una espècie de signe cec del destí, sinó amb causes de caràcter econòmic i polític, sobre les quals el cardenal Prevost està aprofundint. Crec que Lleó XIV està, encara avui, més en una fase d’escolta que de propostes decidides.
La immigració comença a ser objecte d’intens debat a Espanya. La Conferència Episcopal i Vox van col·lidir aquest estiu després dels esdeveniments de Torre Pacheco.
Sí, jo mateix em vaig pronunciar al respecte, però també la Comissió Episcopal encarregada d’aquest assumpte.
I Vox va llançar un missatge dur respecte a la Conferència Episcopal. Mantindran vostès el discurs d’aquest estiu?
La línia marcada per Francesc i ara per Lleó és molt clara: l’afirmació de la radical dignitat de la persona és un principi innegociable. Hem de defensar el dret d’una persona a no haver de sortir forçat de la seva pròpia terra. Per tant, la importància de combatre les causes de les migracions en el seu origen, sigui per qüestions de guerres o per qüestions econòmiques. L’ Església té clar també que no es pot traficar amb carn humana i que cal abordar la qüestió de les màfies. Però l’ Església diu, des d’aquest principi, que, una vegada que algú és entre nosaltres, hem d’acollir-lo, promoure'l, integrar-lo. Això no exclou que l’ Estat té dret a regular els seus fluxos migratoris, però tenint en compte aquests principis. A més, hi ha altres assumptes que també es viuen amb certa tensió dins de la comunitat cristiana...
A què es refereix?
Vaig escriure una carta pastoral a Valladolid que em va donar alguns disgustos... Bé, rèpliques. Vaig dir que els que participen de l’ Eucaristia de diumenge i que tenen més d’un habitatge l’haurien de posar al mercat amb una visió catòlica i no pensant només amb la butxaca. Els problemes socials, el de l’habitatge inclòs, no són només un problema de l’ Estat sinó de tota la societat.
Ha escoltat l’últim àlbum de Rosalía?
Sí, i m’ha agradat molt. Des del punt de vista artístic és potent. El que em va sorprendre és que a la caràtula del disc cita Simone Weil. I jo estic llegint Weil i la història de la Columna Durruti!
Aquestes últimes setmanes s’ha parlat sobre un interès renascut dels joves per la religió i l’espiritualitat.
Em sembla ingenu que pensem que hi ha una tornada al fet catòlic només per Rosalía o per la pel·lícula Los domingos . Però estic convençut que existeix una nova recerca espiritual. Estem en un temps de recerca. També crec que els catòlics han perdut el complex d’haver d’estar constantment demanant perdó per ser-ho. Sí que és reconeixible l’aparició de noves realitats juvenils a l’ Església, entorn de moviments en què es posen en relació l’emoció, l’estètica i una presència sacramental de Jesucrist. Han sorgit sense que els bisbes hi siguem darrere. El moviment jove que més creix és el vinculat a la litúrgia tradicional [missa en llatí]. Hi ha un desig de recerca. Hi ha nous impulsos. I fa falta escoltar tothom. Tothom. A mi em sorprèn veure com a Valladolid cada vegada hi ha més gent que segueix els discursos subtitulats de Sílvia Orriols.
Per què?
Per què? Això em pregunto. Crec que no s’hi val a dir que és d’extrema dreta. Aquestes etiquetes ja no serveixen.
El Vaticà ha donat a conèixer una investigació al bisbe de Cadis, Rafael Zoroza, per presumptes abusos sexuals a un seminarista, fa anys. Els va sorprendre, no en sabien res?
Feia 16 mesos que el bisbe de Cadis havia presentat la renúncia pel càncer que pateix. I enmig de tot això ha sorgit aquesta acusació. Una renúncia que hauria estat normal per la malaltia, però que no hi ha dubte que amb les notícies rebudes s’ha llegit d’una altra manera. S’ha obert una investigació i hi ha un procediment. Tot aquest assumpte dels abusos provoca un gran patiment dins de l’ Església. Cal valorar tant la presumpció d’innocència com el dret a denunciar.
Pot garantir que no apareixeran més casos d’abusos dins l’ Església a Espanya?
No, no, no, no. Perquè el pecat existeix, tothom –i tothom és tothom, qui parla inclòs– pot mentir, robar, abusar. Per això cal prevenció i afrontar les situacions. Però també misericòrdia.
