Per tant, l'esperança com a antídot

La por s'ha convertit en un element clau per comprendre les nostres accions individuals i grupals. Indicadors públics, enquestes i informació sanitària assenyalen que en les nacions occidentals la por s'està incrementant: creixen l'angoixa, la tristesa, la inversió en seguretat i defensa. Aquesta atmosfera propicia dinàmiques socials perjudicials: l'ascens del populisme, identitats més restrictives, creences religioses més inflexibles i un enfortiment del raonament “nosaltres contra ells”.

Al mateix temps, nombrosos individus, sobretot els més joves, naveguen per un relativisme marcat, mancats de conviccions fermes o plans de vida estables. Imperen identitats i principis canviants, una sensació de desorientació i existències enfocades en apetències fugaces que generen un buit interior. Activitats que abans resultaven satisfactòries veuen minvat el seu valor en comparació amb la ingesta ràpida de diversió concebuda per alliberar dopamina instantània. A això s'afegeixen remuneracions escasses, ocupacions inestables, obstacles per aconseguir un habitatge, perspectives limitades de millora i complicacions per tenir descendència si es desitja. La tecnologia, a més, fomenta l'egoisme i una visió exclusivament a curt termini.

Això genera una societat plena d'escepticisme, por i fragilitat, un ambient propici per a moviments polítics que intensifiquen la ràbia i la insatisfacció sense aportar respostes concretes. Aquesta situació facilita l'ascens de règims autoritaris i el deteriorament de les democràcies, precisament allò que el segle anterior ens va ensenyar a recelar: els abusos del nazisme, el feixisme o el comunisme. Actualment, les acumulacions de poder estan en augment, potenciades per la tecnologia controlada per oligopolis, coexistint obertament amb l'autoritat política.

Davant aquesta conjuntura, aquells que desitgen esquivar aquest curs d'acció es concentren en lluitar contra les fake news , protegir els drets de grups minoritaris o exercir una gestió adequada. Tot això és indispensable, però no arriba a ser prou. Una comunitat que s'enfronta al nihilisme i als populismes requereix propostes que infonguin esperança. Únicament l'esperança té la capacitat de superar la por; solament maneres de viure plenes de propòsit poden oposar-se a la sensació de buidor.

La il·lusió ha de fonamentar-se en accions concretes: habitatge, seguretat, migració, defensa, una economia social de mercat, etc. A més, cal obtenir èxits palpables per mantenir canvis duradors. És igualment vital combatre les irregularitats, des de les petites evasions fiscals fins a les complexes xarxes financeres, i des dels excessos diaris fins als esforços per erosionar el sistema de benestar social.

Lee también

A la recerca de la dignitat perduda

Treva i Pau

No obstant això, el factor clau és una educació pública de l'optimisme, impulsada principalment per la classe política: il·lustrar un futur factible, apreciant allò que ja posseïm i esquivant la lamentació i el ressentiment constants cap a un sistema que, encara que susceptible de millora, representa l'opció més viable. Les dificultats presents són abordables: la inestabilitat financera, a través d'un sistema productiu modernitzat; la seguretat pública sense comprometre les llibertats, mitjançant canvis normatius que agilitin la tasca de les forces de seguretat; la inestabilitat laboral, mitjançant estratègies de treball i avenços tecnològics; la problemàtica ecològica, amb avanços equitatius; els sistemes de jubilació, amb ajustos ponderats. No és veritat que no existisquin opcions: sí que n'hi ha, però exigeixen implicació ciutadana i fe en la cooperació, la qual pot proporcionar respostes engrescadores quan l'ingrés nacional supera l'increment demogràfic, tal com succeeix en la nostra situació. Es tracta de repartir de manera justa i eficaç els beneficis del progrés.

És imprescindible restaurar la responsabilitat individual i ciutadana. Una societat que renuncia a la responsabilitat no té perspectiva de futur; una societat composta per ciutadans responsables, en canvi, sí que en té. Això afecta de manera molt significativa els partits polítics, els quals haurien de dedicar-se a fomentar l'esperança de la comunitat. Per aquest motiu, a banda de la seva capacitat per acordar “polítiques d’Estat” (en matèria d'habitatge, pobresa infantil, seguretat, finançament autonòmic, immigració, canvi climàtic) que s'alineïn amb el projecte europeu, haurien d'implementar sense demora dues mesures fonamentals: erradicar les injúries, les difamacions, les ofenses recíproques, les faltes de consideració..., que no ofereixen cap exemple positiu i únicament fomenten sentiments negatius; i comprometre's a vetar qualsevol forma de discriminació col·lectiva, per molt injusta i inhumana que sigui (dirigida a jueus o musulmans, immigrants, gitanos, menors, dones o gent gran, catalans o madrilenys), i que va en detriment de la unitat social.

Enfront de la polarització, podem actualitzar el millor de la nostra herència socialdemòcrata, liberal i democristiana, incorporant un compromís ecològic sensat i un feminisme genuí. Totes les confessions religioses, particularment el cristianisme en el nostre entorn, poden seguir oferint sentit i esperança. I davant els nacionalismes tancats i xenòfobs, hi ha patriotismes oberts, compatibles amb identitats múltiples i integradores.

Aquest itinerari és accessible. Les generacions europees posteriors a la guerra van seguir-lo amb escassos mitjans. Nosaltres, disposant de més recursos, tenim la capacitat de forjar de nou un futur ple de promeses i de mantenir-nos, modestament, com un model per a altres àrees del planeta. Seria una negligència col·lectiva considerable si Europa en la seva totalitat, i Espanya de manera destacada, permetessin que la por s'imposés a l'esperança, malgrat les avantatjoses facultats de què disposen.