Res robòtic no m’és aliè
Ara que la IA avança prenyada de promeses –sempre és així: amb l’energia nuclear els comptadors a les cases havien de ser no digitals, sinó innecessaris–. I que, juntament amb la neurotecnologia, promet amb la seva allau de dades no només substituir-nos en això que fa alguns segles que constitueix la nostra identitat –el treball–, sinó, en breu, neuroaugmentar-nos, fer-nos més perceptius, amb més memòria i potser fins i tot més bon humor.
Ara que els nanobots, segons els somnis d’eternitat dels homes de Silicon Valley, acabaran convertint-nos poc menys que en immortals, reparant qualsevol fallada al nostre cos –almenys per a qui s’ho pugui costejar, com els iots amb heliport– una vegada que l’evolució ha decidit que, ja fora de la cadena reproductiva, podem servir d’ adob per a rosers. I ara que, malgrat l’agitat segle XX, els vents polítics tornen a bufar cap al ponent extrem, la pulsió de mort mana sobre la de vida a Occident i ja no calen judicis ni legalitat internacional –ni nacional– per submergir els problemes al fons del mar o de la terra. Ara, cal, més que mai, repensar en què consisteix aquesta cosa que anomenem ésser humà.
“Descrigui, amb paraules senzilles, les primeres coses que li passen pel cap sobre la humanitat”, li pregunten a una robot en la comèdia, amb no poca càrrega de profunditat, AI! La misèria ens farà feliços, que juga al Teatre Lliure amb les fronteres cada cop més difuses entre la carn i els xips. A la robot li venen al cap paraules dures: “Guerra, fam, dolor, patiment, carn, sang... Empatia”. Potser sí. Tot això i empatia. Com va escriure Terenci, “res humà no m’és aliè”.
El terme robot justament va néixer en una obra de teatre del 1920 del genial Karel Capek titulada R.U.R . (Robots Universals Rossum) i va substituir els més habituals autòmat i androide. Robota, en txec, significa “ servent ”, “ treball forçat ”. I l’arrel és rab , “esclau”.
Ara que no està clar qui serveix a qui, potser està bé preguntar-se altre cop pels humans. Potser recordant, amb moderació, amb consciència dels nostres límits, dels del planeta i dels drets de les altres espècies, l’optimisme de Pico della Mirandola el 1486, abans de Colom, al seu Discurs sobre la dignitat de l’home : “T’he posat en el centre del món perquè observis més còmodament el que hi ha en ell. No t’he fet ni celeste ni terrenal, ni mortal ni immortal, a fi que tu, com a àrbitre i sobirà artífex de tu mateix, rematis la teva pròpia forma. Pots degenerar fins al brut o, en lliure elecció, regenerar-te fins al diví”. L’elecció segueix avui damunt la taula.
