I el petit propietari, qui el protegeix?
En un altre angle incòmode de la crisi de l’habitatge, hi ha ciutadans a qui ningú no vol mirar. No són bancs ni fons voltor, sinó jubilats amb una pensió justa que han heretat un pis i el lloguen per anar tirant. O aquella parella que compra un apartament amb els estalvis per deixar-lo a un fill. Gent normal que, per decret, ha acabat sostenint els que un dia van decidir no pagar ni una mensualitat més. Per necessitat, per cansament o per picaresca. Tant hi fa. La factura sempre arriba a la mateixa bústia.
A Espanya, la moratòria antidesnonaments per a llogaters vulnerables venç el dia 31 d’aquest mes. Queden tot just dues setmanes i, una vegada més, tot depèn de Junts. Des del Govern espanyol asseguren que hi haurà una majoria suficient i que es complirà amb tothom. Traducció: ningú no vol assumir el cost polític de retirar una mesura sensible que fa temps que va deixar de ser excepcional. El que va néixer com a resposta d’emergència durant la pandèmia amenaça de consolidar-se com a pegat permanent. Per convèncer Junts, l’ Executiu ha recuperat un confús aval per danys a la propietat amb requisits tan excloents com el que ja va aprovar al gener i no ha arribat a aplicar mai.
L’Estat descarrega el seu deure en l’arrendador, a qui converteix en escut social
Fa anys que el legislador mira només als grans tenidors, com si la resta no existís. Però el mercat del lloguer el sostenen, majoritàriament, petits propietaris, molts d’ells amb hipoteques per pagar. Altres per a qui l’arrendament suposa un ingrés essencial. Si en parles, caus en la incorrecció política, en un país amb una crisi d’habitatge galopant i amb 12,5 milions de persones en risc de pobresa. De manera que s’opta pel silenci o per la caricatura.
Les organitzacions que defensen la pròrroga parlen de 60.000 llogaters vulnerables que es podrien veure afectats si s’aixeca la moratòria. El resultat pràctic d’aquests cinc anys d’escut social ha estat la suspensió gairebé total de desnonaments per impagament, per fi de contracte i fins i tot per ocupacions. Sense anàlisi cas a cas. Sense supervisió pública real.
Els serveis socials declaren la vulnerabilitat, però no ofereixen alternativa. No hi ha habitatge públic, ni n’hi haurà prou durant anys, al ritme que creix la pobresa. L’ Estat s’aparta i descarrega la responsabilitat en el petit propietari. Ell hi posa el sostre, paga les despeses, repara les destrosses i espera. Durant anys. I quan creu que veu la sortida, arriba una altra pròrroga. En diuen protecció social quan en realitat és una càrrega sense termini. Qui voldrà llogar sense la seguretat, no ja de cobrar, sinó de recuperar casa seva?
Cap administració no parla de compensacions ni límits clars. Ningú no vol admetre que el dret a un habitatge digne no es pot sostenir indefinidament sobre el dret de propietat d’un altre ciutadà. Aquesta és la qüestió que continuem evitant. Incòmoda, sí. Però imprescindible.