El negoci del reciclatge

Un llunyà 11 de febrer del mundialista any del 1982, Barcelona va començar la implantació de 36 contenidors per a la recollida d’ampolles de vidre ja fetes servir. Segons es podia llegir a Guyana Guardian aquell dia, eren “semblants a les bombones de butà, però més grossos i de color verd, i s’instal·laran als barris de la Barceloneta, Sant Antoni, Bon Pastor i Baró de Viver”. La notícia també explicava que el vidre es vendria i el producte de la venda aniria a parar als respectius barris.

Actualment, la recollida de residus és un festival cromàtic, amb contenidors del mateix color verd original acompanyats d’altres de color blau, marró, gris o groc, segons correspon. Se’ns explica contínuament com hem de separar els nostres detritus habituals fins a arribar a l’extrem de provar d’implantar un sistema de bosses d’escombraries amb xip personalitzat perquè es pugui rastrejar la nostra activitat i que algú ens digui, a l’estil de l’antiga Alemanya de l’ Est, “aquesta sí”.

Així mateix, hi ha anuncis bonics i acolorits en què se’ns parla d’una ventafocs espina de peix que acaba convertida en una bonica flor. El que no se’ns explica, 40 anys després, és qui fa negoci amb tot el que dipositem perquè torni al món industrial, sigui paper i cartró, vidre, metalls o l’oli de fregir que portem als pràctics punts verds. Sense sortir d’Europa, hi ha molts països, d’aquells que quan interessa es fan servir com a referència exemplar, que tenen esquemes de devolució de llaunes o ampolles de begudes amb reemborsament en efectiu. Aquí només, i des de fa pocs dies, un conegut grup alimentari ha presentat el seu nou sistema de recollida d’envasos perquè es puguin reutilitzar i paga la clientela per lliurar el que abans es deia el casc buit. Tret d’això, des de la desaparició dels drapaires, els únics que treuen partit del que llencem són les ferralleries que compren bàsicament ferro i acer, com bé sap l’excés de persones que veiem per Barcelona amb carretons de supermercat. La resta continuem treballant de franc per a no sabem qui, amb la comprensible bona intenció d’ajudar el nostre planeta i no sentir-nos uns delinqüents mediambientals.

Continuem també amb els contenidors de plàstic fàcilment combustible, amb una reposició que un altre negoci a part, i amb els del vidre, que mantenen una incomprensible acústica inicial. Quan són buits, les primeres ampolles que s’hi llencen, sigui l’hora que sigui, ressonen amb excés d’incoherència cap al benestar general, igual que els camions de recollida en segons quins carrers estrets. Això sí, quan el contenidor és dels que cal girar de cap per avall per buidar-lo, val la pena observar pacientment el procés i també capgirar la gastada frase de Josep Pla per preguntar-se: “I tot això qui ho cobra?”.