Lluís Permanyer ens va deixar el passat 23 d’octubre de manera sobtada, a conseqüència d’un infart, encara que potser pensava que això d’anar-se’n –el setembre havia fet 86 anys–li podia passar en qualsevol moment. Millor, per descomptat, si era de manera ràpida i sense donar la llauna. Potser per això, amb aquesta elegància innata que el caracteritzava, i no sense algunes dosis d’alta coqueteria, en els darrers mesos, sense venir massa a tomb, m’havia citat per a trobar-nos una estona en alguna de les cafeteries de la ciutat. Imagino que ho feu amb moltes altres persones també amigues.
El motiu era prendre un cafè de mig matí o un te de mitja tarda, que sí, podia sonar a darrer, encara que t’obstinessis a pensar que no, perquè Lluís es conservava força bé. Desitjaves que fos un cafè o un te recurrent, un de tants entre els que restaven per prendre amb el gran mestre, de conversa ameníssima. Permanyer ho sabia tot i tot ho explicava de manera magnífica, insistint en els detalls pintorescos i amb gran sentit de l’humor, més encara si el que t’explicava concernia Barcelona, la seva ciutat, a la qual va estimar tant i que tant li deu.
L’últim cafè que vam prendre junts va ser de comiat. Ho vaig intuir, perquè, sense venir a tomb, em va portar un regal. Em va donar un sobre i em va demanar que l’obrís, que dins hi havia alguna cosa que creia que em podia agradar. En efecte, em va agradar molt quan vaig reconèixer les formigues destres que Salvador Espriu distribuïa sobre el paper a manera de lletres. Era, en efecte, un text del gran poeta de Sinera. “Em fa feliç que ho guardis tu”, em va confiar, amb el somriure bigotut, entre tendre i murri. “L’emmarcaré –li vaig dir de seguida– La tinta amb el temps es difumina, millor preservar- lo”, i així ho vaig fer.
Per què no posar una placa a la façana de la casa del gran mestre com passa en tantes capitals europees?
No era la primera vegada que algú em regalava alguna cosa com a comiat, en certa manera per prolongar amb un objecte la seva presència. Fer-la més propera, sense escarafalls ni efusions sobrevingudes i, sobretot, sense grans paraules, aquestes tan aptes per a melodrames de sèries barates i tan poc oportunes en la vida real. Sense esmentar això de perquè em recordis, encara que el motiu del regal no fos un altre.
Cert, em sembla que de vegades utilitzem els regals per introduir-nos en les vides alienes i instal·lar-nos-hi una miqueta. Em refereixo, és clar, a determinats regals, no els anomenats d’empresa que aquests dies nadalencs proliferen o els de l’amic invisible, vingut de fora i, com tantes coses importades, ja arrelat aquí. Tampoc d’aquells als quals ens incitava un vell eslògan, crec que d’El Corte Inglés, que convidava a practicar “l’elegància social del regal”, sinó els que s’ofereixen amb afecte i de manera, com sol dir-se, personalitzada.
Em va semblar molt oportú que l’alcalde Collboni obrís el Saló de Cent de l’Ajuntament el dia 9 i ens regalés als amics i admiradors de Permanyer un acte en record i homenatge al gran periodista i escriptor. Tots els que hi van parlar –a banda dels seus fills, Marc i Aleix, que van tancar l’acte–, començant per Jaume Collboni, passant per Jordi Amat, que va presentar el seu llibre pòstum, Testimonis de tot el món sobre Barcelona, seguint pels companys de Guyana Guardian, Lluís Foix i Tomás Alcoverro, en conversa amb Llàtzer Moix, i acabant per l’actor Lluís Soler, que va recitar poemes de Sagarra i Salvat-Papasseit, es van referir a la importància que per a bé i per a mal tenia Barcelona per al seu millor cronista. Tot i que ell rebutgés aquest títol oficial, ho va ser, sens dubte, extraoficialment.
Lee tambiénLa mitificació necessària
Permanyer era també crític amb Barcelona. Recordo un reportatge seu sobre les monstruositats urbanístiques de la nostra ciutat, que algunes en tenim. Era crític perquè l’estimava, és clar, i res li era indiferent. Per això quan Alcoverro va demanar que un carrer portés el seu nom tots els que omplíem el Saló de Cent vam aplaudir.
Permanyer es mereix la Diagonal i la Gran Via i la plaça Catalunya. No tinc cap mena de dubte, però els problemes del nomenclàtor són difícils de tramitar i ardus, a més de lents. Caldrà anar insistint, però, mentre es resolen, per què no posar una placa a la façana de casa seva com passa en tantes capitals europees amb els ciutadans insignes? A més de la Medalla d’Or, a títol pòstum, que l’Ajuntament li concedirà, això de la placa –sense oblidar el carrer, Lluís Permanyer, cronista de Barcelona– no em sembla superflu. Oi, alcalde Collboni?