Fa uns mesos, al Diario de la Educación vaig llegir un article de Paula Bloom titulat Pues es mi opinión y la tienes que respetar, frase amb què un nen de primària liquidava una conversa amb la professora a propòsit d’un tema sobre el qual discrepaven. Em va impressionar, sobretot perquè la professora explicava que topava sovint amb aquesta actitud entre l’alumnat.
En els darrers temps he fet unes quantes xerrades sobre igualtat a quart d’ESO a diferents instituts, i m’he trobat amb apreciacions semblants. Admeten que, sí, hi ha lleis perquè dones i homes tinguin els mateixos drets, però una cosa són les lleis i una altra el que ells –especialment els nois, encara que no només– tenen al cap. És la seva veritat –la seva opinió– davant la dels altres.
Per descomptat, tenir idees diferents no pot voler dir que s’hagi de perdre la consideració per l’altra persona. La frase, molt citada, “totes les persones mereixen respecte, però no totes les idees el mereixen”, de l’escriptor i periodista Johann Hari, vol dir que el respecte a la persona ha d’estar per sobre de les seves idees; cosa que sembla evident.
Idees sí, però amb esperit crític; no comprant qualsevol bajanada de TikTok
D’altra banda, els nois i les noies pensen que tenen dret a tenir les seves pròpies idees. I, certament, són lliures de tenir-ne. Encara que aquesta llibertat els protegeix ells mateixos com a individus pensants, però no protegeix les seves idees si són absurdes.
I, tanmateix, allò que necessita entendre l’alumnat –i no només l’alumnat– és que les seves idees poden ser qüestionades. Qüestionar no és humiliar l’altre, sinó rebatre les idees amb arguments i evidències. Però ni gaires adolescents –ni gaires adults– semblen disposats a admetre això que és bàsic en una societat democràtica.
Lee tambiénLa por de les noies
Em pregunto si la postmodernitat filosòfica, que desconfia de les veritats universals i que tendeix al relativisme en no acceptar criteris compartits de validesa, ha pogut permear també tan fàcilment la societat. I em temo que ha estat així.
Hauríem de combatre-ho a través de l’educació: idees sí, però amb esperit crític; no comprant qualsevol bajanada de TikTok. Tot i això, el que ara mateix observo en l’alumnat és una autoestima de l’alçada d’un gratacel, sense el contrapès del pensament crític, i amb un èmfasi excessiu en allò que és emocional deslligat de l’anàlisi racional (si jo ho sento així, qui ets tu per qüestionar-ho?). I, paral·lelament, veig en els adults una por enorme de frustrar, de contradir o de posar límits. Però no es pot confondre el respecte amb la no-intervenció.