Personalitat alcohòlica, poder perillós

Les últimes setmanes estan posant a prova –encara més– la nostra serenitat extraviada i necessària. El món sembla més embogit i les petites escletxes de llum d’esperança que apareixen, aquí o allà, semblen cada vegada més ­aïllades i escasses, i s’esvaeixen ràpidament per núvols negres i vents de tempesta. No hi ha calma, no ha treva, no hi ha pau.

D’entre totes les notícies i successos –i n’hi ha una oferta diversa i abundant– que sacsegen els nostres ritmes diaris, n’hi ha una de molt alarmant que ha passat fa uns dies. Susie Wiles, la totpoderosa cap de Gabinet del president Donald Trump, ha fet unes revelacions descarnades i colpidores sobre el poder en el nucli de la Casa Blanca i, en particular, sobre les qualitats humanes de l’home més poderós del món i, també, sobre Elon Musk, l’home més ric del món. No van ser àudios robats, van ser declaracions i reportatge fotogràfic in­closos.

Trump és qualificat com una personalitat alcohòlica. No es referia al fet que fos un addicte a la feina, un workaholic, no. Parlava de la seva personalitat embriagada de poder narcisista, ebri de si mateix. Ell “opera amb una visió que no hi ha res que no pugui fer. Res, zero, res”. És a dir, poder il·limitat i inimaginable. Aquest és el gran perill. I Musk, un addicte a substàncies que, com la ketamina, distorsionen la realitat, enterboleixen el seny, alteren l’equilibri. “Un tipus estrany, molt estrany”, va reblar.

Lee también

I si les paraules morissin

Antoni Gutiérrez-Rubí

L’escàndol ha estat majúscul, perquè qui revela aquestes patologies és la guardiana en persona dels màxims secrets i per la cruesa i sinceritat colpidora de les seves afirmacions. Per bé que després ella mateixa ha volgut desqualificar el periodista per rebaixar la dramàtica realitat i el mateix president ha volgut relativitzar el seu retrat, el cert és que Wiles ha posat nom al que moltes persones veuen amb temor: la cúspide del poder està dopada. Wiles va perdre l’autocontrol? O, al contrari, ha perdut el control? En qualsevol cas, estem avisats.

En la nostra realitat nacional, ja massa embrutada i agitada, l’escàndol Wiles no ha generat prou alarma com requeririen aquestes revelacions més semblants a una confessió o, potser, una delació. I és un greu problema de fatiga democràtica: quan el llindar de sorpresa desapareix, la sanció democràtica es debilita. I la resi­liència del sistema de valors que ens sustenta es corroeix. Una aluminosi del nostre sistema institucional. L’escàndol deixa de ser un punt d’inflexió i passa a ser un episodi més. L’atenció pública, fragmentada i efímera, es desplaça ràpid; la memòria, també.

“Anomenar correctament les coses és una manera d’intentar disminuir el patiment i el desordre que hi ha al món”, deia Albert Camus. Si deixem d’anomenar i valorar el que és greu i rellevant, deixarem de considerar-ho. I d’actuar. És el preu del silenci que ignora: és l’avantsala del silenci dels còmplices o de les víctimes.