L’escultura i el pot d’esprai

Clonc! Un flascó d’esprai que venia flotant per l’aire, propulsant-se amb un raig de líquid perfumat, ha anat a parar a la cella del gran escriptor Faustino Zabalcoa. No li ha fet mal perquè Zabalcoa ara és una escultura de bronze, plantada al mig d’un parc. Duu una ploma d’oca a la mà, que en recorda la vocació literària, tot i que Zabalcoa no va escriure mai amb una ploma d’oca, és clar. Feia servir una Underwood americana com una que havia tingut Faulkner i, en els darrers anys, una Olivetti Valentine vermella. Però el bronze val molts diners i quan els ajuntaments fan escultures d’escriptors per homenatjar-los i que la gent s’hi pugui retratar al costat, miren d’estalviar-ne tant com poden. “La ploma d’oca és un símbol universal de l’escriptura”, va dir el regidor Dionís Galteres el dia de la inauguració del monument, sense fer cap referència a l’Olivetti Valentine ni al preu del bronze. Zabalcoa és allà al mig del parc, més curt de talla que quan vivia, perquè totes aquestes escultures d’escriptors i dramaturgs dels espais públics les fan més petites per no gastar tant. En un altre parterre hi ha una figura del trompetista Winston Calabresi que era un homenàs de gairebé dos metres, amb unes mans com ensaïmades de Mallorca: l’han fet de metre seixanta.

“Perdoni, vostè és... L’escriptora Roser Encinada? Jo l’admirava molt quan vivia. Els seus llibres, El pa del torsimany i Mira el llescat . Quan em vaig morir encara no s’havia publicat La por i la destralera , que veig que, ara, és la que agrada més. Com és que s’ha convertit en un esprai?”. “Els joves artistes busquen referents en el passat i jo em sento molt afalagada perquè soc un dels autors i les autores més ben valorats”, diu tota estufada Roser Encinada. A continuació pel seu rostre de pot d’esprai passa una ombra de tristesa. “Vivim en un món d’ajuts i subvencions, i els meus llibres obren portes. Fas un projecte, li tires una ruixadeta del meu perfum i ja ho tens mig fet. No es pot imaginar la quantitat d’instal·lacions, happenings pictòrics i poemes filharmònics que s’estrenen cada any inspirats en la meva persona i en la meva obra”.

“I no li fa coseta veure com ens tracten, als escriptors, en el món d’ara? Jo convertit en un pigmeu de bronze; vostè, en un esprai”, diu Zabalcoa reivindicatiu. “No, home, no: aquesta canalla fa el que pot”, respon l’escriptora Encinada, que amb els anys que fa que és morta s’ha estovat, abans gastava més mala llet. Sonen les tres de la matinada al campanar de la Catedral Nova. “Encara gràcies que se’n recorden de nosaltres”. L’alè de les darreres paraules de Roser Encinada s’enfila cap al cel per fer una mica més gros el forat de la capa d’ozó. Una furgoneta atrotinada s’atura davant de l’escultura de Faustino Zabalcoa. En baixen dos homes que, amb una serra de tallar metalls, l’escapcen pels turmells i se l’enduen per fondre.