Petits propietaris
El debat sobre l’habitatge s’ha convertit en un exercici de simplificació perillosa. Davant un problema complex, estructural i profundament lligat a dècades de polítiques urbanístiques erràtiques, la resposta legislativa ha optat per un camí fàcil: carregar la responsabilitat gairebé exclusivament sobre els petits propietaris. No sobre els grans fons, ni sobre la falta de parc públic, ni sobre la inacció històrica de les administracions, sinó sobre els qui posseeixen un o dos pisos, moltes vegades fruit de l’estalvi de tota una vida.
Les successives lleis de regulació del lloguer han generat un clima d’incertesa. Canvis normatius continus, ambigüitat en la definició de “lloguer habitual”, restriccions de preus desvinculades dels costos reals i un marc sancionador cada vegada més sever han col·locat milers de propietaris en una posició de vulnerabilitat. El missatge implícit és clar: llogar és un risc.
No és especulació, sinó autoprotecció per por d’ocupacions o litigis interminables
Milers d’habitatges han sortit del mercat de lloguer tradicional. Alguns s’han venut, d’altres es mantenen buits i molts han estat retirats davant la por d’impagaments, ocupacions o litigis interminables. No es tracta d’especulació, sinó d’autoprotecció. Quan l’Estat no garanteix mecanismes eficaços de defensa per al propietari, aquest opta per no participar-hi. És injust que s’equiparés el petit propietari amb el gran tenidor.
No és el mateix una família que lloga un pis heretat per complementar una pensió que un fons d’inversió amb centenars d’habitatges. Tot i això, la legislació tendeix a tractar els dos casos amb la mateixa lògica punitiva.
La paradoxa és evident: lleis dissenyades per “protegir els llogaters” estan reduint l’oferta i encarint indirectament l’accés a l’habitatge. Sense confiança, no hi ha mercat. I sense mercat, el problema no desapareix, sinó que s’agreuja.
Si de debò es vol afrontar la crisi de l’habitatge, és imprescindible abandonar el discurs de culpabilització, recuperar la seguretat jurídica i entendre que els petits propietaris no són l’enemic, sinó que son una part essencial –i avui desprotegida– de la solució.