El cinema nadalenc és tot un gènere que, tot i arrencar amb musicals ensucrats amb Bing Crosby cantant, ha evolucionat a partir de l’èxit gradual de Que bonic que és viure! De Frank Capra. Rere la seva estela han nascut un grapat de pel·lícules amb problemàtiques diverses que, naturalment, sempre acaben bé i amb un missatge d’esperança. L’obra de Capra, que resisteix el pas del temps, és una mica tramposa. Basada en el Conte de Nadal de Dickens, és un àngel –com a l’original uns fantasmes del passat, present i futur– el que ajuda el protagonista. La realitat, per desgràcia, és menys fantàstica i són sempre persones de carn i ossos les que causen aquest efecte.
Gaudeixo molt amb James Stewart i Henry Travers, però prefereixo narracions més honrades. Per exemple, la meravellosa pel·lícula d’animació Klaus , escrita i dirigida per Sergio Pablos. Un gandul enviat a un poble perdut per un pare desesperat aterra enmig d’una guerra de clans que ni els Capuleto i els Montesco. Així arrenca una història que, tot i acabar bé, té les dosis de malenconia i tristesa que formen, juntament amb l’alegria i l’esperit de supervivència i superació, la base de la vida.
Gaudeixo molt amb ‘Que bonic que és viure!’, però prefereixo la meravellosa ‘Klaus’
Amb tot, la meva favorita continua sent Plácido . Berlanga va dirigir una obra d’art, rodada a Manresa, tot retratant una Espanya que encara no ha desaparegut. La desesperació del pobre transportista que veu en perill la propietat del seu únic mitjà de vida es barreja amb la caritat de portes enfora de famílies riques que asseuen un pobre a taula ostentosament (campanya totalment real del franquisme). No hi sobra ni hi falta cap dels personatges del pessebre humà que encara ara conformen el nostre paisatge. El menyspreu i el fàstic davant la pobresa, l’arribisme, la manca de caritat i, per sort, també la solidaritat i la generositat més humil que porta tots els personatges a compartir al final un àpat improvisat, el més autèntic de tota la pel·lícula.
Lee tambiénDieta i bons aliments
Els pobres encara viuen sota els ponts o en barraques, la resta els ignora o truca a una marató solidària mentre una majoria silenciosa i cada vegada més espantada intenta sobreviure com pot. El bon cinema i la vida sempre es toquen. Bon any nou.