Maria Jaume, fer-se gran amb la música

Viure de la música no entrava dins l’imaginari de Maria Jaume. A ca seva sempre se n’ha escoltat molta, des d’Antònia Font a Amaral, i el seu germà va tocar en un grup amateur. Són de Lloret de Vistalegre, un poble al Pla de Mallorca d’uns mil set-cents habitants. A ella li regalaren la primera guitarra acústica quan tenia vuit anys, però no va ser fins a l’institut que començà a versionar cançons que li agradaven. De petita havia estat molt extravertida i li encantava ballar. Després tornà com a tímida i li feia vergonya tocar davant qualcú, ho duia d’amagat. Escrivia i tenia clar que volia viure a Barcelona: pels concerts, per l’oferta cultural i per “la seva efervescència”. Lloret és tan petit que no hi ha res que et sorprengui, diu, l’emocionava el contrast d’una ciutat “súper brillant on cada dia és una aventura”. Quan el 2017 hi arribà per estudiar Antropologia, es plantejà: i si faig una cançó?

Tenia devuit anys i vivia a prop de la Sagrada Família. Era molt visceral i a les lletres no hi havia res d’inventat, escrivia per desfogar-se. De mica en mica començà a inspirar-se en el que li explicaven o el que llegia, li interessava més jugar a què és real i què és ficció. El 2019 es presentà al concurs Sona9 gairebé de rebot, l’últim dia de la convocatòria. Guanyà. Si no hagués estat així, dubta que s’hagués pogut permetre gravar el primer disc. Fins a maig no revisc el produí Pau Vallvé i l’acostà a gent que admirava. Té un record agredolç dels primers concerts. Es presentava tota sola als llocs i deia: “Soc na Maria, venc a fer les proves de so”. De vegades l’acompanyava sa mare perquè ella no té carnet de conduir. Durant el bolo xerrava molt perquè li feia por quedar-se sense repertori, i connectava amb el públic com en una conversa, de tu a tu.

Després ha anat passant fases i ha estat tot molt progressiu, molt orgànic: “Crec que ha coincidit amb què m’he fet adulta”, diu, “l’indie va ser el meu punt de partida i m’he anat fent gran, m’he obert al mainstream, al pop. El 2022 sortí Voltes i voltes, i l’any passat Nostàlgia Airlines, amb molt bona rebuda. Els seus àlbums han estat premiats i reconeguts com a millor disc de l’any. Però com que ha picat pedra i ha anat tira-tira, assumeix l’èxit llevant-li ferro, “relativitzar-lo és essencial per dur-ho bé”. Sa mare té una botiga de teles a Lloret i de tant en tant hi entra qualcú per preguntar-li si sa filla és na Maria Jaume. “I no soc tan famosa com per tenir haters”, riu: “Qualque comentari negatiu he vist, però és tan anecdòtic que me fa gràcia i pens que deu ser bo, perquè vol dir que arrib a més gent”.

De l’Eixample passà al Gòtic; era sortir al carrer, pegar colzades i posar-se de mal humor. Ho va viure amb resignació –com a mallorquina és bastant pessimista amb la massificació turística, que “lleva qualitat de vida”–, fins que ja no va poder més i es traslladà a Horta. Viu amb el també músic mallorquí Lluís Cabot, productor dels seus discos, i han muntat un estudi a ca seva. A primera hora del matí, fa una mica de feina d’oficina, després treballa al nou disc que es presentarà el 21 de març a l’Auditori de Girona. Va al gimnàs –bici estàtica, màquines–, compra pel barri –va a la peixateria, a la carnisseria, “on xerren amb tu i et demanen com estàs”–, dina i fa el cafè mentre llegeix o mira una sèrie; sempre en té una en marxa, “ho necessit per als meus breaks”, i torna a la feina.

D’adolescent deia que no tendria fills i quan va fer vint anys pensà que els volia ja. Els de la generació anterior a la seva trigava fins al voltant dels quaranta, “i no sé si és per un tema conservador que guanya pes (que no és el meu cas) o perquè tenim més estabilitat, em fa l’efecte que els de la meva els voldríem abans dels trenta”. Quan això passi, tornarà a Mallorca, prop de les padrines dels nins. Llavors no sap si viurà a Palma: li ve gros i li agradaria que els seus fills fossin de poble, però de vegades ha patit ser d’un lloc petit, on tothom et coneix i et passen fitxa. Allò no ho troba a faltar. Si enyora un poc, en canvi, “aquesta cosa nostra de sentir-te a casa”