‘Casa Calores’, un terrat on passa de tot
Teatre
Pere Riera explica a la Sala Beckett la quotidianitat d’un seguit de personatges al llarg dels anys
Jordi Boixaderas i Rosa Gàmiz en una escena de 'Casa Calores', que torna a la sala Beckett
Els terrats han estat espais singulars i, fins i tot, mítics. Si algú ha nascut en una casa d’una població marítima, aquest terrat pot ser tot un món, on s’han viscut els passatges més festius, més intensos i també els més íntims. És el cas del dramaturg Pere Riera, que havia viscut a Canet de Mar i que, quan la Sala Beckett li va fer l’encàrrec d’escriure una obra per a la temporada del 2007 dedicada íntegrament a l’autoria catalana, es va trobar que casa seva ja no existia.
“La casa ja no hi era i quan vaig veure el solar buit va ser un impacte. De fet, l’obra va sortir una mica sola”, confessa l’autor de Casa Calores , que ha tornat a la sala del Poblenou de Barcelona arran de l’èxit de l’any passat. Riera, que n’és l’autor i el director, continua: “De les obres que he escrit, aquesta, sense ser autobiogràfica, sí que té fragments de coses que vaig viure a Canet de Mar, la població on vivia, però que no s’esmenta a l’obra”.
La mare és Rosa Gàmiz i el manetes és Jordi Boixaderas, en tres actes situats el 1989, el 1996 i el 2003
“No és un àlbum de fotos –aclareix Riera–, però sí que són moments viscuts. La mare no és la meva mare però sí que és molt reconeixible; també hi ha una mena de tècnic de la NASA sense titulació, que és el manetes del poble, sempre disponible i guardià de totes les essències; i els quatre amics de l’adolescència, que van creixent al llarg dels tres actes, situats el 1989, el 1996 i el 2003. Els joves comencen amb quinze anys”.
La mare és Rosa Gàmiz, el manetes és Jordi Boixaderas i el repartiment es completa amb els joves Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Júlia Molins. “El nom de Casa Calores l’he manllevat d’una casa real i n’he demanat permís. M’agrada perquè el trobo molt eufònic”, manifesta Riera. Quan es va estrenar l’abril del 2024, el director de la Beckett, Toni Casares, va explicar: “Fem una aposta per un teatre costumista sense complexos, que ens fa reviure un món que està en la memòria de l’autor i dels personatges. En aquest terrat d’una casa d’un poble de mar, l’obra parla d’ètica personal i de dignitat”.
Lee también
Casares també va assenyalar que, si des de la lectura dramatitzada del 2007 fins ara ha passat tant de temps és, entre altres raons, perquè és una producció amb molts personatges: “Jo esperava que la fes un teatre públic, però com que no ha estat així, no em vull morir sense veure-la en un escenari”. Cal dir que l’escenari és una preciosa reproducció hiperrealista d’un terrat del segle passat.
En aquells 17 anys, quan Riera va tornar a agafar l’obra, hi va fer una reescriptura, fins al punt que és “una nova versió”, puntualitza. “Ara Casares m’ha demanat un quart acte, però no m’ha sortit”. I conclou: “Viure en un poble o en un entorn urbà són mons molt diferents. Quan te’n vas del poble no saps si hi tornaràs”.
Diu la sinopsi que els estius són estacions preuades i que la joventut és la més preuada de les etapes vitals. “I quan ets jove, una de les millors coses que et poden passar és viure els estius arran de mar. Si, al damunt, has nascut en un poble amb barques i espigó, és possible que tots els estius de la teva joventut estiguin amarats d’un record càlid i salabrós”.