El populisme dels extrems
Un escenari advers per a la supervivència de la Unió Europea tal com la coneixem avui seria la ruptura política, militar i econòmica amb els Estats Units. Tindria un impacte molt negatiu, a més, si Putin imposés les seves condicions en la guerra d’Ucraïna i es quedés una part o la totalitat del territori sobre el qual es lliura una guerra des de fa quatre anys amb centenars de milers de russos i ucraïnesos morts com a conseqüència d’accions militars dels dos bàndols.
Són dues hipòtesis probables a les quals caldria afegir el debilitament intern d’Europa, que quedaria desprotegida en el cas que Rússia travessés una frontera d’un país de l’OTAN amb l’excusa o el pretext de recuperar territoris que abans del 1991 formaven part de la Unió Soviètica, com les tres repúbliques bàltiques, o eren satèl·lits de Moscou, com ara Polònia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Bulgària i la resta d’estats que s’alineaven militarment i econòmicament sota el Pacte de Varsòvia.
És inútil fer prediccions sobre què ens oferirà l’any 2026 que comença amb tambors de guerra en forma de míssils, drons, portaavions i batalles aranzelàries que agiten els reaccionaris nacionalismes econòmics. La història està teixida d’imprevistos i d’imponderables.
Fa cent anys res no feia pensar que la República de Weimar, formada sobre les cendres de la derrota alemanya a la Gran Guerra (1914-1918), seria una gran fàbrica de ressentiments i revenges tant a l’Alemanya vençuda com a la França vencedora. No van servir de res les advertències de Keynes al seu breu document sobre les conseqüències econòmiques de la pau.
La II Guerra Mundial va tenir el seu origen llunyà en una pau mal negociada i injusta. L’armistici firmat el 1918 al famós vagó del bosc de Compiègne va ser un pegat que va alimentar la confusió i la inseguretat a partir de la crisi del 1929. La por es palpava en l’ambient i els monstres del feixisme primer i del nazisme després es van fer amb el poder a Roma i Berlín amb la complicitat de la gran indústria alemanya i amb la destrucció del sistema de partits que, amb totes les seves flaqueses i errors, mantenien una certa coherència democràtica enmig d’una crisi que es presentava apocalíptica.
Europa ha de propiciar un futur sense utopies ni distòpies on es pugui viure sense ser exclòs
Aquesta separació retòrica i ideològica entre una Europa enredada en les seves pròpies contradiccions, en la seva burocràcia i en la incapacitat per respondre amb rapidesa als reptes plantejats per una globalització desbocada que no és gestionada per polítics sinó pels nous bilionaris tecnològics que configuren un món sense rostres, sense ànimes i sense esperit crític.
Aquest grup molt petit de grans fortunes que ara inverteixen en el procés revolucionari de la intel·ligència artificial controla les dades dels humans i tenen el poder d’influir i canviar els estats d’ànim que finalment es reflecteixen a les urnes. El populisme dels extrems pretén imposar societats en què la discrepància, la diversitat ideològica, la llibertat individual i una ètica humanista a favor de la justícia i dels més fràgils siguin substituïdes per lideratges forts.
A països autoritaris on ja existeixen, però també a les democràcies liberals on laboratoris d’enginyeria social pretenen esborrar les discrepàncies que han dibuixat la nostra història, la nostra cultura, les nostres catedrals, els nostres cementiris i les contradiccions pròpies d’un sistema de llibertats que ha fet possible, entre altres assoliments, l’Europa social i el respecte per la dignitat humana independentment de races i creences.
Durant més d’un segle, els Estats Units han estat el paraigua que ens ha protegit dels nostres fantasmes ancestrals de garrotades a tort i a dret per acabar amb les guerres covades a Europa amb fatals conseqüències universals.
No es tracta –perquè no es pot– de canviar el passat, sinó de millorar el present i crear un futur habitable per a tothom, sense utopies ni distòpies, on cadascú pugui viure d’acord amb les seves pròpies conviccions sense excloure les dels altres. Europa ha de lluitar en molts fronts. Amb més esforç, més productivitat i més solidaritat interna i externa. Formant front comú amb els Estats Units, Austràlia, el Canadà i el continent llatinoamericà. La batalla no és només política, tecnològica i militar. És també cultural i moral.