L’Espanya bipartidista
Pedro Sánchez, president del Govern i secretari general del PSOE, no vol deixar de governar Espanya per poder desplegar el seu gran pla progressista: ampliar drets socials i salvar l’Estat de benestar. Alberto Núñez Feijóo, president del PP, vol arribar a governar Espanya per impulsar la seva agenda liberal-conservadora, orientada a recuperar la família, l’ordre i els valors de dretes amb què diluir l’agenda woke. Tots dos dirigents polítics tenen grans plans per a Espanya, basats en la idea que, de manera alterna, unes vegades governarà el PSOE i d’altres el PP.
Després dels resultats de les eleccions autonòmiques a Extremadura ha tornat a insinuar-se la proposta que el PP i el PSOE haurien de començar a col·laborar per frenar l’avanç de Vox. Se suggereix novament la necessitat d’explorar el model de la gran coalició entre el PSOE i el PP, a l’estil d’Alemanya, per governar en un moment de grans reptes –entre els quals la immigració– que causen divisió i afavoreixen els interessos electorals de Vox. La proposta, des del punt de vista teòric, té moltes virtuts i podria considerar-se imprescindible per evitar que Espanya caigués en una guerra perpètua entre el PSOE i el PP.
Sánchez i Feijóo tenen grans plans per a governar Espanya de manera alterna
Tanmateix, no s’ha d’oblidar que el model polític espanyol s’articula entorn de l’objectiu de mantenir la il·lusió de l’alternança de poder entre el PSOE i el PP com a base de la nostra democràcia. Per sostenir aquesta il·lusió cal fomentar i mantenir la crispació, la batalla sense treva, la corrupció, l’escàndol i la desqualificació mútua entre tots dos partits. Cal potenciar l’artifici de l’antagonisme replicant perquè els ciutadans sentin que votar continua sent un acte revolucionari; un acte revolucionari que condueix a la caiguda d’un dels dos partits per enlairar el que és a l’oposició.
Els que postulen un gran acord entre el PSOE i el PP per crear estabilitat política haurien d’assumir que, un cop s’estableixi de manera estructural, la majoria de la resta de partits polítics –especialment aquells que tenen com a raó de ser la reivindicació catalana, basca, gallega, canària o navarresa– deixarien de tenir un espai decisiu per influir en la governabilitat d’Espanya. Es produiria una implosió de l’actual model d’alternança bipartidista que obriria de bat a bat les portes a la consolidació d’una força política capaç de combatre’l.
Dit d’una altra manera, l’única manera de frenar Vox no és la gran coalició, sinó mantenir viva la il·lusió de l’alternança de poder entre el PP i el PSOE i, per tant, evitar promoure pactes que portin els ciutadans a pensar que tots dos partits són, en el fons, una mateixa cosa.