Albiol, el racisme rendible i les barracòpolis
Pensar que el que passa a Badalona es queda a Badalona no només respon a ingenuïtat política. Revela un autoengany. El desallotjament de l’institut B9 no irromp com una raresa. És un avís. El senyal visible d’un problema estructural que ja desborda ajuntaments i entitats socials. Ahir, mig centenar de persones seguien sota el pont de la C-31.
El que va passar allà aquest Nadal hauria de servir per a alguna cosa més que per a un altre episodi de demagògia i batussa partidista, amb les administracions que es passen la pilota escudant-se en les competències. Com si no estiguessin gestionant vides. Però això exigeix una resposta poc freqüent: coordinació institucional.
Hi haurà més B9: quina sortida es donarà quan un jutge dicti un altre desallotjament?
Espanya no gestiona bé els fluxos migratoris. Les costes són coladors. Els padrons municipals, també. La falta de control dona corda a màfies i a l’engany de milers de persones atretes per l’esquer d’una vida millor. Un cop aquí, l’ Estat –des dels ajuntaments fins al Govern central– fuig d’estudi. Fins que esclata el conflicte.
Com el polvorí del B9. Per això la pregunta ja no apunta a si tornarà a passar, que sí, sinó a què passarà quan un jutge ordeni el pròxim desallotjament.
No serveixen les dreceres ideològiques. Cal objectivar el problema. Ni el bonisme ingenu ni la xenofòbia. Ni el “papers per a tothom” ni el “tots fora”. Perquè el resultat actual, pervers, és cruel per a l’immigrant i generador d’inseguretat entre els veïns.
Durant anys, l’esquerra –o una part d’ella– va optar per esquivar aquest debat. Entrar en aquest terreny, es deia, suposava comprar el marc discursiu de l’extrema dreta. Es va imposar una correcció política mal entesa. I les evasives. El caldo de cultiu perfecte perquè d’altres ocupessin l’espai amb mentides i consignes fàcils. Vox i Aliança Catalana, ja ho sabem.
En aquest context s’explica la popularitat de Xavier García Albiol. Li importa poc que el titllin de racista. Sap que aquest assenyalament li suma vots de veïns de barris castigats per la precarietat, temorosos que tot vagi a pitjor per a ells.
Fa uns dies, un col·lega recordava que en la investidura del 2003 Pasqual Maragall ja va advertir que el debat sobre la immigració arrencava mal plantejat. La realitat, afirmava, es juga als barris, no només al terreny abstracte dels valors. Quan es permet la seva degradació o s’alimenta el conflicte, revertir-ho després és extremament difícil.
Alguna cosa d’això explica el que ha passat amb el B9. Ha costat molt de reallotjar d’urgència 153 immigrants, i tot és provisional. Un altre pegat. On han anat els 200 que van marxar després dels primers avisos policials? Potser a Barcelona. Allà també hi creixen les bosses de misèria: tendes de campanya, cartrons. Barracòpolis. Canvia la postal, no el fons. El problema no desapareix, només es desplaça.
