Un petit gran espectacle

Sum vermis

★★★★✩

Direcció: Ferran Dordal Lalueza

Dramatúrgia: Ferran Dordal Lalueza,

Albert Prat

Intèrpret: Albert Prat

Lloc i data: La Fàbrica (21/XII/2025)

A La Fàbrica, Albert Prat protagonitza una petita gran funció partint de Jacint Verdaguer. Guiat per Ferran Dordal, Prat planta la seva figura de ciclista de fons per narrar les aventures i desventures de mossèn Cinto. Un micro dret i una guitarra elèctrica esperant el seu moment. A terra, una orquestra de pedals. Prat vestit per Sílvia Delagneau com un encreuament de clochard, poeta maleït i Frank Zappa. Abric llarg
–descamisat–, cinturó de tatxes i sabates de xarol amb taló cubà i cordons vermells, com els pantalons de tub. Primera aparició sota una il·luminació neutra de Marc Salicrú per desplegar un divertit relat de determinisme causal. Els “accidents” que l’han conduït a aquest esplèndid fill del projecte El meu clàssic , que va dirigir Dordal al TNC ara fa un any.

I com en Vània al carrer 42, el pròleg es desintegra en un monòleg historicocrític de la Catalunya i la Barcelona de la segona meitat del segle XIX, els seus usos culturals sota l’impuls de la Renaixença i els seus prohoms enriquits amb l’explotació obrera i el tràfic d’esclaus. En aquest retaule irromp un jove sacerdot, més aficionat a les lletres que no pas a la teologia, que guanya els seus primers jocs florals empolainat de “ pagès mudat”, s’enrola com a capellà de marina en la naviliera del seu futur mecenes i entra al palau Moja com a capellà de família i almoiner. És el Puixkin de les lletres catalanes, que recorre Europa amb els seus aristocràtics benefactors, puja i baixa muntanyes en sotana i trepitja Terra Santa per trobar-se amb una crisi de fe.

En un any (1886), el mateix que és coronat “poeta de Cata­lunya” s’endinsa vertiginós en el seu declivi. Del llorer a freqüentar exorcistes. I del carrer Mirallers a l’enclaustrament obligat a La Gleva –més sanatori que no pas santuari–, acusat de boig. El (des)posseït que fuig, és suspès a divinis i encara la misèria, fins que es desperta furiós com un Émile Zola (el de J’accuse ) avançat per defensar-se públicament de fustigacions i maledicències. Darrera victòria, malaltia i mort.

El moment per desplaçar-se i en una diagonal de l’escenari, mig a l’ombra, recitar com a epitafi Sum vermis de Flors de calvari. Entre els episodis biogràfics, Prat anirà desgranant fragments de cartes, articles i poemes. Sempre que parla el poeta, l’actor abandona el micro perquè la veu arribi fidel d’un temps llunyà. I com el personatge, ell i l’espai també són protagonistes d’un punt d’inflexió.

En l’ascens, l’escenari es manté net d’efectes i atmosferes. En la baixada als inferns, quan la crònica retrocedeix davant del drama personal, l’abric cau i el vermell taca la sala i el tors de l’anacoreta rocker. Prat pren la guitarra i esquinça universos distorsionats. El rostre trans­format, amb la hipnòtica concentració dels músics en directe. Sense saber com, el poeta s’ha apoderat del seu mèdium. Ja no hi ha tercera persona. Tot és un. Com en un exorcisme laic.