Cop de mà a Caracas
EE.-UU. Bombardeja Veneçuela
Dijous, Donald Trump va amenaçar l’Iran d’intervenir si no cessava la repressió de les protestes. Dissabte, els EUA van llançar una onada d’atacs que, amb precisió quirúrgica, van inutilitzar punts neuràlgics de la capital veneçolana i un comando de la Delta Force va segrestar a Nicolás Maduro i a la seva dona per transportar-los a Nova York, on seran jutjats per narcotràfic. Per ser un president que va iniciar el segon mandat assegurant que no li agraden les guerres i no vol involucrar nord-americans en conflictes a l’exterior, el seu primer any a la Casa Blanca s’ha caracteritzat per l’ús de la força en la política internacional (també al Iemen, Nigèria, i abans a l’Iran). I només han passat dotze mesos...
Durant mesos, l’administració Trump s’ha mogut entre els interessos dels pragmàtics i els dels “falcons” de Miami. Els primers posaven l’èmfasi en el ‘business’, en una sortida negociada que no interferís en l’explotació dels recursos petrolífers del país, les reserves més grans provades del planeta. Eren el lobby texà i, en especial, Chevron, que ha continuat operant amb normalitat, immune als atacs que la força militar ‘ianqui’ ha llançat en les últimes setmanes contra petroliers veneçolans. Els últims intents de Nicolás Maduro per evitar la intervenció mostraven la seva disposició a obrir el sector a les empreses dels Estats Units. Era, vist ja el desenllaç, la seva última i fallida carta.
Al final han guanyat els “falcons”, amb el secretari d’Estat, Marco Rubio, al capdavant. Són els que pensen que no hi ha marge per al canvi negociat a Veneçuela. Estan convençuts que si cau Veneçuela, aviat ho farà Cuba, el somni humit del lobby de Miami, l’illa que subsisteix gràcies al petroli veneçolà.
El manual d’intervencions al continent indica que la palanca que força el canvi es troba a les casernes. Sense un suport de l’exèrcit, aquest tipus d’operacions són molt difícils. La cúpula militar del règim, beneficiada pels dividends del petroli i el narco, s’ha acomodat al règim.
Els EE.UU. Avancen, implacables en la política d'hegemonia sobre tot el continent
Tampoc no estan clares les expectatives de la líder de l’oposició, María Corina Machado, i la seva capacitat per crear una coalició d’interessos que li permeti passar pantalla. El seu aval a les intervencions al Carib no ha augmentat la seva popularitat en una població molt polaritzada.
La voluntat de Trump de governar el país fins que la transició no estigui assegurada, busca resoldre aquesta equació: guanyar un mínim suport militar i un marge més gran per al consens polític.
Quan Washginton va començar a atacar narcollanxes al Carib, en clara vulneració de la política de drets humans, era versemblant pensar que es tractava d’actuacions pensades per al consum intern d’una administració que ha fet de la immigració i el narcotràfic una part essencial de la seva política. Al final, però, el formidable desplegament militar a la zona ha precedit la intervenció militar en el continent.
L’atac a Veneçuela és coherent amb la política que la Casa Blanca ha projectat sobre el continent. Ocupació de Grenlàndia quan això sigui possible i Dinamarca flaquegi; annexió del Canadà i, posats a demanar, per què no de Mèxic; recuperació del Canal de Panamà, node logístic que ja va ser de la seva propietat. I erosió, quan no eliminació, dels governs que no sintonitzin amb les polítiques hegemòniques de la dreta americana. En suma, una tornada als pitjors moments de la supremacia dels Estats Units a l’Hemisferi Occidental.
És en aquest context que cal llegir la intervenció a Veneçuela, la intimidació a la veïna Colòmbia, atemorida davant la possibilitat de ser la següent, o el suport als governs de Javier Milei a l’Argentina (amb incentius econòmics inclosos) o de José Antonio Kast en un Xile amb reserves de liti i coure, dos minerals bàsics per a la indústria tecnològica i militar.
Rússia i la Xina es freguen les mans: la intervenció reforça la lògica de repartiment del món en àrees d'influència
És inevitable no veure en aquests moviments una pugna entre els EUA i la Xina, la potència que en l’última dècada ha augmentat la seva presència a Sud-amèrica, i que amb això ha amenaçat algunes fonts de subministrament bàsiques per al gegant del nord. Rússia i la Xina, els dos grans suports de Maduro en els últims anys, jugaran un paper crucial en les pròximes hores. D’ells depèn també el desenllaç de la situació a Veneçuela. Saber si encoratgen una defensa numantina (improbable). O si, en la línia de com es dibuixa el nou ordre mundial, amb un repartiment de les àrees d’influència entre grans potències, ajuden a negociar una sortida còmoda per a tots (també per a les restes del règim) que redundi en els seus interessos en les àrees del món sobre les quals reclamen l’hegemonia.
Europa podia haver condemnat una intervenció que vulnera el que ha predicat durant dècades. Ho ha fet tard i malament, la qual cosa accentua la seva decadència en un món en el qual la força és cada dia més el principi rector de les relacions entre països.
