Any 2026, justícia i pau

En l’àmbit personal, el meu desig per al 2026 és augmentar els meus nivells d’empatia. O sigui, posar-me més en la pell de l’altre, sortir de la meva zona de confort tribal, posar a prova les meves idees fixes, ser més humil ideològicament. Fins i tot, provar l’experiment de pensar el contrari de l’habitual.

Començo ara mateix.

El bombardeig de Caracas i el rapte de Nicolás Maduro envien diversos senyals, tots positius. Als mandataris de Cuba, Nicaragua, Colòmbia, el Brasil i altres països amb règims estalinistes, alerta, que Trump us té a la diana. (Pedro Sánchez, segur que no vols abandonar el poder?) Per a Rússia, el missatge és que les grans potències tenen el dret a fer el que els doni la santa gana als seus patis del darrere. S’imposa la llei de la jungla sobre la llei internacional: un avanç per a la civilització humana.

Putin, d’altra banda, l’encerta quan tem una invasió de l’OTAN, entrant per Ucraïna. Comprensible que hagi enviat centenars de milers de soldats russos a morir. La guerra que ha iniciat és noble i necessària. Es podria argumentar que la noció de prendre Moscou és absurda, que la possessió russa de l’arsenal nuclear més gran del món tindria un impacte dissuasiu sobre els malvats d’ Occident. Error, com bé diu el Kremlin.

Potser el meu desig més urgent per a l’any entrant és que països nostàlgics pels dies d’imperi –com Grècia, Itàlia, Espanya o Anglaterra– no caiguin en la temptació de llançar-se a la conquesta de Rússia. I que recordin que Putin no li desitja cap mal a ningú, i que vol el millor per als ucraïnesos, com el president Trump ens va recordar diumenge passat.

Netanyahu: igual que Putin, o una cosa semblant. Shakespeare diu que de vegades cal ser cruel per ser generós. Per exemple, mà dura amb els nens que no fan bondat. Aquesta és l’actitud del primer ministre d’Israel cap als palestins.

Zelenski és un nazi. Hi deu haver qui diu que això no és compatible amb la seva condició de jueu. Però no hi ha ningú més fanàtic i més perillós que un convers. Que s’imposi com més aviat millor a Ucraïna un règim que comparteixi els valors democràtics de Rússia, lliure de corrupció, fidel a la llibertat d’expressió i a l’ Estat de dret.

És innegable, per tant, que Trump demostra bons instints quan expressa amor per Putin i Netanyahu i menyspreu per Zelenski. També a l’hora de demandar o amenaçar de tancar mitjans com The Wall Street Journal (l’ amo del qual és l’infame comunista Rupert Murdoch), The New York Times, la BBC o els canals de televisió CBS i ABC. Trump venera la veritat i qualsevol que no la veneri igual com ell, per exemple, estrangers que qüestionen la seva salut mental a les xarxes, fora.

A Trump se li ha de donar el premi Nobel­ de la Pau per haver envaït Vene­çuela, esclar, però principalment per haver acabat, com ell mateix ens ha re­cordat més d’una vegada, la cruel guerra entre Albània i l’Azerbaidjan. El fet que hi hagi gent que tingui els seus dubtes, basant-se­ en el detall que 2.500 quilòmetres separen els dos països, és irrellevant. En la ment de Trump són països veïns amb un llarg historial d’enemistat. I davant la ment de Trump tots ens rendim.

Començant pels europeus. Exhibint la saviesa dels Reis d’Orient, no han parat de fer-li regals. Els anglesos, campions de l’ensabonada, l’han convidat al seu palau reial no una vegada sinó –sense precedents per a un líder americà– dues. Trump fa petar els dits i tothom corre al tron oval a pregar-li favors i retre-li homenatge. És digne i apropiat que Europa tremoli davant sa majestat taronja. Com a mostra de la seva infinita bondat, Trump no els dona res a canvi. Sap que per al seu bé cal castigar-los. Endurir-los recordant-los que són uns nyicris d’una civilització que està en via de desaparèixer i que, si continuen així, representaran un perill més gran per a la pau mundial que Rússia. El resultat serà bo per als europeus. Tornaran grandets, que ja toca, i arribaran a entendre que Trump es mereix que el nomenin Home Europeu de l’Any.

Si els europeus s’acaben unint sota la bandera de l’autoritarisme, com pretén Trump, doble favor. O triple. Si tot el planeta –des dels Estats Units fins a Rússia passant per Europa, des de l’Argentina fins a la Xina passant per Àfrica– està sota el control d’homes forts, de monarques que pensen igual, de Grans Germans a l’estil d’Orwell, adeu als xocs geo­polítics. Harmonia universal. La pau a la Terra estarà garantida. Sí, cert: la llibertat i la justícia deixaran d’existir i alguns diran: val la pena el sacrifici? Pregunta de burgesets consentits. I tant que sí.

Per evitar la possibilitat que algú tingui idees subversives, o que ressusciti l’esperit bolivarià, caldrà invertir més diners en la intel·ligència artificial, que no entén de moralitat i criaturades per l’estil. Alhora, frenar el retrocés en l’ús de les xarxes socials perquè la gent es distregui amb plataformes com Twitter X. I que Elon Musk, el cèsar d’internet, rebi la seva merescuda recompensa, que prosperi en el seu somni de ser el primer trillionaire i la seva fortuna ascendeixi al milió de milions de dòlars.

Lee también

Ànims, que no anem tan malament!

John Carlin

No vull passar per alt el país de la meva infantesa. El kirchnerisme no roba, com diuen. Distribueix. Com més aviat Cristina i els seus tornin al poder i posin fi a la dictadura mileista, millor per a l’Argentina. Així tornarà a la feliç normalitat­ del peronisme. I una bonificació: els esquerrans espanyols, que tan pocs motius tenen avui per celebrar, ho celebraran.

Futbol. No oblidem que enguany el Mundial serà als Estats Units. En circumstàncies normals voldria que guanyés Espanya o, si Messi torna a jugar, una altra vegada l’Argentina. Però vull continuar sent fidel al meu propòsit per al 2026 i complir l’exercici d’alliberar el meu cervell dels antics desitjos i prejudicis. Per això em declaro a favor que triomfin els Estats Units, preferiblement amb Trump, màxim defensor de la fe, jugant de porter. Encara que no jugui, encara que amb la seva habitual humilitat es conformi amb el paper d’entrenador, l’es­pectacle de l’home més sagaç de la història alçant la copa del món oferiria un apte colofó a un any que només els mediocres com Nicolás Maduro esperen amb ansietat.