Música per a una nova era
La marxa Radetzky ha tornar a cloure el concert vienès d’Any Nou. Aquest any, la música de valsos, polques i marxes ha sonat a la daurada sala del Musikverein amb un accent encara més sentimental i manierista que altres vegades. El director Yannick Nézet-Séguin va aconseguir que el públic vibrés, com se sol dir, però l’abús de la gestualitat podia resultar embafador. Des de fa anys, el capteniment dels directors del concert de Cap d’Any vienès tendeix, per mor de la ironia i el joc postmoderns, a la teatralitat i a la paròdia; i, en aquesta senda, Nézet-Séguin ha coquetejat amb el populisme de l’almívar.
Ja l’any passat, per aquestes mateixes dates, vaig glossar alguns detalls del concert de la Filharmònica de Viena sobretot per evocar la gran novel·la de Joseph Roth, La marxa Radetzky. Feia poc que acabava de rellegir-la, juntament amb la seva continuació, La cripta dels caputxins, dues novel·les meravelloses. Roth és un escriptor d’un gran magnetisme. Per explicar el temps final de l’imperi que durant segles havia unit en la diversitat, països, cultures, llengües, religions i tradicions molt diferents, Roth se serveix d’uns personatges menors i laterals: la nissaga dels Trotta, fundada per un suboficial d’origen eslovè, convertit en “l’heroi de Solferino” en salvar de la mort l’emperador en plena batalla.
Amb una barreja de tristesa i elegant fatalisme, alhora lúcid, irònic i enyoradís, Roth narra la decadència d’aquell imperi. Una decadència determinada, d’una banda, per la corrosió disgregadora dels nacionalismes i, de l’altra, per la pèrdua del sentit de la història que exhibeixen les institucions i estructures imperials, les quals, impermeables a les exigències de la modernitat, funcionaven de manera estrictament rutinària i inercial, acampades literalment sobre els núvols i les boires del passat, vinculades a encantadores, entranyables, envellides litúrgies.
Dos personatges encarnen l’obsolescència imperial, la falta de realisme i el desconeixement del ritme del món modern: el fill de l’heroi de Solferino, un cap de departament tan escrupolós amb les seves rutines com ignorant de la realitat dels nous temps; i la figura històrica de l’emperador Francesc Josep, un ancià endormiscat i absent, atrapat en pomposes cerimònies, presidint amb fatigosa impassibilitat reunions, audiències i parades militars, fossilitzat en el seu poder de cartó pedra i en la seva tendresa d’emperador envellit i benvolent.
Perill: que, impermeable a les exigències d’avui, la Unió Europea acampi als núvols del passat
No han estat les notes sentimentals del concert de la filharmònica de Viena les que han inaugurat l’any 2026; sinó les expeditives bombes de Trump a Veneçuela i el segrest de Maduro, tan veloç com inquietant. Un espectacle de força, precisió i domini. Un avís a navegants. L’assalt a Veneçuela és l’anunci escandalós d’una nova era. És la cristal·lització de la nova estratègia nord-americana. Deixa clar que el continent americà és vital per als seus interessos, que el dòlar ha de ser l’obligada moneda del comerç internacional i que una nova Ialta s’està configurant per repartir el món en àrees d’influència per a les quals la Unió Europea és percebuda com un adversari a eliminar. A partir d’ara pot passar de tot. El vell món s’ha desenquadernat, els imperis (americà, rus, otomà, xinès) reviscolen i imposen amb una força descarada i descarnada el vassallatge als territoris que consideren d’influència pròpia. Tributs i submissió.
És de témer que, desprevinguts, amanerats i desbordats, els euròcrates continuïn tocant el violí. La UE necessita un cop de timó. Pot aprofitar l’amenaça americana per fer el salt a la unió política. O ara o mai. Mínim comú denominador de valors identitaris continentals (defensa de la democràcia, defensa de
la tradició cultural), menys eurocràcia invasiva, severitat en la salvaguarda del continent (Ucraïna) i aposta radical per l’euroexèrcit i l’eurotecnologia.
Només un cop de timó ràpid i decidit pot evitar que el quintacolumnisme interior (els creixents partits sobiranistes) pugui col·laborar des de dintre en el desmuntatge d’Europa que els EUA i Rússia propugnen des de fora. O ara o mai. O la UE es fa adulta d’una vegada o ja només li deixaran interpretar decadents concerts de sentimentalitat almivarada en un daurat saló de cartró pedra.