Matar el temps
El riu és la metàfora clàssica de la vida. Primer, feble com un nen, però vibrant i alegre. Tot seguit, musculós i àgil com un jove entusiasta. Recollint aigües d’afluents diversos, el riu s’eixampla en la maduresa i rendeix molt: s’estanca en pantans o es deixa drenar per canals de reg. En un moment donat, s’acomoda i es torna lent fins que, entretingut en grassos meandres, s’acosta a la desembocadura, que és la mort, com deia el poeta Manrique, lectura inevitable del meu batxillerat. D’un parell de generacions abans és un altre poeta, que escrivia en un català aprovençalat, Pere March, pare d’Ausiàs, que associava cada instant de vida viscuda amb la proximitat de la mort. No va ser el primer a recordar que cada pas viscut és un pas mortal, però és el que ho va expressar amb més cruesa: “Al punt que hom naix, comença de morir, / e morint creix, e creixent mor tot dia...”. El meditabund Marc Aureli identificava el temps amb la vida: “El temps – va escriure– és com un riu fet dels esdeveniments que van passant; un corrent violent perquè tan aviat com hem vist una cosa, se l’emporta, i n’arriba una altra al seu lloc, i aquesta també se l’emportarà”.
Abans, a final d’any, era costum de girar el cap envers el passat i avaluar-lo. Ara, els mitjans publiquen llargues llistes dels fets més estridents, impactants, curiosos o fatals de l’any. Però aquestes llistes no fomenten pas la reflexió sinó l’acumulació. Si costa tant analitzar i entendre el que passa és, precisament, perquè la violència amb què el temps actual s’endú tot el que acaba de passar és molt més gran i tumultuosa que en el temps de l’emperador Marc Aureli. El temps és ara un corrent estrepitós, grandiloqüent, que deixa un rastre constant de lava i semen. L’obsessió per viure experiències sensuals (el rastre de semen) coexisteix amb la furibunda, colèrica, frenètica explosió d’esdeveniments que generen lava: canvis incontrolables (i no em refereixo només a la IA) que desborden la nostra capacitat d’extreure cap lògica, cap sentit, cap aprenentatge del que ens està passant. Si Marc Aureli entenia el temps com un riu que s’ho emporta i no deixa edificar cap sentit, el nostre temps és un riu desbordat que només escampa vertigen i desconcert.
El temps és ara un corrent estrepitós que deixa un rastre constant de lava i semen
El temps és preciós, deien els clàssics. Estalvia’l! No el malversis! El temps filtrava, educava, ajudava a progressar. Era el millor mestre i el millor psicòleg (si en un moment d’ira deixaves que et guiés, t’ajudava a asserenar-te). El temps és el gran escultor, deia la gran Yourcenar, i, en efecte, el pas del temps ajudava a esborrar rostres exitosos que no mereixien relleu mentre rescatava les faccions dels que eren veritablement dignes de reconeixement. El temps és or, es deia en l’època productiva: amb el temps, una fulla de morera esdevindrà seda. Hi ha un temps per a cada cosa, havia dit milers d’anys enrere el Cohèlet bíblic.
Però durant el segle XX, i molt especialment durant el XXI, el temps no ha fet altra cosa que accelerar-se. Sotmesos a l’esclavitud del telèfon, passem sense parar el dit per la pantalla i, una darrera l’altra, les imatges de tota mena (sang, destrucció, odis polítics, jocs, sexe virtual, banalitats, bestieses) ens ocupen el cervell no pas per ensenyar-nos res, tampoc per distreure’ns, ni tan sols per adoctrinar-nos ideològicament, sinó, simplement, per afavorir la nostra conversió en màquines de matar el temps. Això és el que ens està passant: que hem deixat de fer qualsevol cosa que no sigui matar literalment el temps.
L’any 2025 se’n va deixant, tumultuosament, només escombraria informativa sense sentit ni ordre. Aclaparats per tot el que passa i paralitzats per hipnòtiques pantalles, no sabem ni on som, ni què fer, ni què pensar (i els que creuen que ho saben és perquè han quedat atrapats en una de les bombolles ideològiques). Necessitem guanyar temps, deixar de matar-lo. Hem de reconquerir l’esperança en una mesura humana del temps. I això només és possible d’una manera: desconnectant els aparells. Tornar a llegir llibres exigents, tornar a conversar a fons. Tornar a fixar l’atenció, tornar a contemplar. Construir una cabana on els algoritmes no hi arribin. Sembla una proposta modesta, però si ens en sortíssim seria la revolució. Bon 2026, malgrat tot!