Obsessió amb Europa
Darrerament estic obsessionat amb Europa. Som en una fase extremadament delicada de la història europea. La UE pot assolir alguna cosa més coherent o enfonsar-se. Europa afronta molts més desafiaments que la resta del món. “Corre el risc de ser marginada, d’esclatar”, assegurava ara fa just un any Amin Maalouf, l’autor d’assajos com Identitats assassines, quan va rebre el Premi Internacional Catalunya. Trump acabava de guanyar les eleccions als Estats Units i anaven mal dades per al Vell Continent amb ell i amb un vicepresident patrocinat per un falcó de Silicon Valley, Peter Thiel, que ha dit que no creu que avui la democràcia i la llibertat siguin compatibles.
No serà la primera vegada que retin vassallatge els països d’una orgullosa Europa en altre temps, que va acabar conquerint el globus gràcies a la tècnica en què avui va tard. Els imperis mil·lenaris cauen, com Bizanci, i els temps canvien els podis: la Xina ara recupera el poder que va ostentar durant segles, un canvi d’eix que anima la crisi actual. Però més enllà dels temps en què califes i sultans tenien dominis a Europa, des que el Vell Continent va cedir el ceptre imperial i els EUA es van erigir en potència dominant potser sí que és la primera vegada que se li demana un vassallatge tan descarnat. I també la primera que Europa manté, almenys oficialment, una unió econòmica i semipolítica creada per posar fi a guerres internes mil·lenàries.
Seria injust dir que la UE no ha estat un bon intent, i prematur dir que està perdut
Els temps de crisi ens ofereixen mirades sobre nosaltres mateixos urgents i de vegades injustes, però no sembla desmesurat aventurar que Europa ha estat l’alumne avantatjat d’un nou projecte de societat que ho ha confiat tot, de vegades de manera desmesurada, al poder apaivagador dels intercanvis comercials. L’economia com a argamassa per, amb el temps, construir una unió amb més agafadors. No ha acabat de funcionar en l’àmbit extern i en l’intern els perdedors de la globalització han alçat la veu. Però seria injust dir que no ha estat un bon intent que hauria merescut correccions. I seria prematur dir que està perdut. La Unió Europea, malgrat la quinta columna creixent, té una força real amb què no comptava en altres moments. Timothy Garton Ash assenyalava que tots aquests anys “hem creat europeus, ara hem de fer Europa”. Ara pot ser el moment.
