L’ocupació de Veneçuela pels Estats Units
L’ocupació de Veneçuela pels Estats Units es pot jutjar des de tres perspectives:
1a. La dels que afirmen apodícticament que aquesta agressió és una violació gravíssima de la legalitat internacional i, per tant, s’ha de condemnar sense reserves. És la meva convicció.
2a. La dels que, tot i admetre que es tracta d’una vulneració frontal de la legalitat internacional, sostenen que l’ocupació de Veneçuela es justificaria si, a més d’enderrocar Maduro, perdedor de les últimes eleccions: a) Posés fi a la dictadura chavista, que ha sumit Veneçuela en una pobresa insondable, una lluita civil abjecta i una emigració esquinçadora. B) Donés pas a una transició real protagonitzada en exclusiva per tots els veneçolans que tinguin voluntat de consens, incloent-hi l’oposició al chavisme, i amb l’assistència internacional precisa, sempre que es preservessin íntegres la sobirania nacional veneçolana, i la titularitat i la gestió del petroli i d’altres recursos naturals. Però tot plegat és un miratge: Trump no vol això. I, per tant, és un error irreparable esperar-ho.
3a. La dels nord-americans i els seus adlàters, que volen aprofitar en interès propi la seva posició de força per, eliminat Maduro, “tutelar” el Govern de Veneçuela, previ pacte amb el chavisme residual i amb l’exèrcit, traïdors a la seva pàtria. Per això Delcy Rodríguez, una quisling, segueixi com a presidenta titella, mentre es margina abruptament i injustament María Corina Machado. Tot això amb una doble finalitat: a) Immediata: El control per part dels Estats Units del petroli veneçolà, mitjançant l’entrada a l’explotació de companyies nord-americanes, que tallaran el subministrament a la Xina. Per això Trump, un individu primari, no va poder evitar parlar dels “molts diners a guanyar” referint-se a aquest tema. B) De fons: Deixar clar que a tot el continent americà –nord i sud– qui mana són els Estats Units (doctrina Monroe). Per tot plegat, no encerto a veure la diferència que hi ha entre l’ocupació de Veneçuela pels Estats Units i la d’Àustria i els Sudets per Alemanya l’any 1938.
Lliçó per a Europa: ha de construir una relació de col·laboració amb Rússia
Vist el que està passant, sembla clar que els Estats Units han recuperat, en política exterior, la tàctica del big stick (el gran
garrot) formulada pel president Theodore Roosevelt. Consisteix a negociar en pau, però sempre sota l’amenaça potencial de la força militar, en defensa exclusiva dels interessos dels Estats Units, especialment a l’Amèrica Llatina. Cosa que ve de lluny. Així, després de la caiguda del mur de Berlín, quan Fukuyama va entreveure amb error “el final de la història”, els Estats Units tenien davant seu una gran disjuntiva: 1. Propiciar com a primus inter pares la creació d’un ordre jurídic internacional expressat en normes i encarnat en institucions, sobre la base de les ja existents (ONU, OIC, OIT, OMS, Tribunal Penal Internacional, etcètera). 2. Exercir com a xèrif universal. Va optar, amb supèrbia cega i egoisme tossut, per aquesta última. I, a més, en paraules del president Clinton, va mutar l’objectiu de la seva política exterior, que, de la tradicional –i relativa– defensa de la democràcia i els drets humans a tot el món, va passar a ser la defensa –descarada– dels interessos dels Estats Units a l’estranger i el control del comerç mundial.
Els Estats Units van errar llavors. I avui, l’escenari global ja no el pot dominar un sol imperi. És multipolar i no hi ha un ordre jurídic que sigui operatiu. Per això és perceptible la voluntat de les grans potències de repartir-se el món en zones d’influència. I en aquesta tendència s’inscriu l’agressió a Veneçuela per part dels Estats Units: vol assegurar el seu “pati del darrere”, advertint que el petroli i els minerals veneçolans són cosa seva.
Lliçons que Europa ha de retenir: 1a. Ha de prendre nota que no hi ha cap rastre d’una relació especial i positiva amb els Estats Units. 2a. Ha de construir amb urgència una relació de col·laboració amb Rússia prescindint dels Estats Units, que no són un soci fiable i, a més, porta dins seu el germen de l’autodestrucció en forma –Emmanuel Todd dixit – “d’oligarquia i nihilisme”.