“Em fa il·lusió cantar amb Netrebko a París, s'aprèn veient treballar a qui admires”

Sara Blanch (Darmos, la Ribera d'Ebre, 1989) viu l'any més dolç de la seva carrera: aquesta temporada la soprano catalana debutarà ni més ni menys que en l'Opéra de Paris amb Un ballo in maschera de Verdi, al costat d'Anna Netrebko, i en el Covent Garden de Londres amb La fille du régiment de Donizetti, a més de fer la seva primera òpera escenificada a Salzburg (la mozartiana Lucio Cadira) i el seu primer Pelléas et Mélisande de Debussy en la Scala. Qui en dona més!

Convertida ja en una soprano consolidada, Blanch inicia aquest 2026 inaugurant el Concurs Vinyes aquest dissabte, 10 de gener, en el Saló de Cent de l'Ajuntament. Ho farà amb un recital que honra la tasca d'un certamen en el qual ella mateixa fa deu anys va resultar premiada en una infinitat de categories. Aquella era la 53a edició. La que arrenca ara s'emmarca en la programació del Liceu i amb ella es bat el rècord d'inscripcions -712 cantants de 64 països- per segon any consecutiu.

Aquesta temporada suposa una bomba darrere d'una altra per a vostè.

Sí. Tenir un debut important per temporada ja em semblava que estava molt bé, però aquesta vegada la cosa va a majors. L'encararé pas a pas. La veritat és que agafo cada projecte amb la màxima energia possible, sempre a full, amb tota la il·lusió i la concentració possible.

En el seu cas, el d'una noia criada en un poble de cent habitant, aquella capacitat de concentració és natural o resultat d'una tècnica?

Crec que he arribat a un punt en què mentalment em sento fort, perquè vocalment també he anat fent una feina molt sòlida. Sempre hi ha coses que pots millorar i jo soc molt conscient d'això: allà on em sento més fluixa vaig a totes. A la pràctica em poso a prova, m'assec al límit, de manera que vaig buscant recursos i superant estadis.

El Vinyes em va canviar la vida. Es un concurs molt gran, de molta projecció, però alhora manté aquest ànima molt familiar i propera”

Com és el seu vincle amb el Vinyes?

Molt fort, perquè em va canviar realment la vida. No de manera definitiva: no és que el guanyés i després ja el tingués tot fet, vaig haver de continuar picant pedra. Però em va donar rasclis oportunitats. És una cosa que sempre recordaré, va suposar un abans i un després. És un concurs que funciona molt bé, i la gent en l'organització et fan sentir molt còmoda, el tracte és molt amable. És un concurs molt gran, de molta projecció, però alhora manté aquest ànima molt familiar i propera.

I pot avançar el programa que cantarà en el Saló de Cent?

Obro i tanco amb les dues peces que vaig cantar en el concert final del Vinyes, això és, els dos Barbers: “Una voce poc fa”, d'Il barbieri vaig donar Siviglia, i “m'anomenen la delicada”, de la sarsuela El barber de Sevilla.  Y al mig, coses que simbolitzin d'alguna manera el concurs: alguna cosa de català (la sardana En el Vallespir, que m'agrada molt), sarsuela (pel premi Sarsuela que em van donar en el Vinyes), Mozart i altres peces que representin la meva carrera. Però sense caure en tòpics, no esperin escoltar “O mio babino car” o Roméo et Juliette, o en tot cas apareixeran com bisis si es dona el cas.

Continua acudint a Roma per revisar la seva tècnica amb la gran Mariella Devia?

Justament portava ja quatre anys vivint de rendes dels seus ensenyaments, però l'octubre passat vaig tornar a Roma per veure-la. Perquè notava que la veu m'estava canviant una mica i necessitava l'opinió d'una experta. 

I quin va ser el seu consell?

Adaptar-se i entendre què està passant, perquè de vegades no fa falta donar-li tanta importància al canvi sinó observar què pots i què no pots fer en la direcció en la qual ara va la teva veu. Jo notava que en la part central la meva veu havia agafat més cos. Quan vaig començar a cantar, el que més em costava de mantenir era la línia del cant, que era una mica més fina, però no tenia cap problema a l'hora de pujar els sobreaguts. Ara en canvi sentia una certa comoditat en el centre, en la línia i el cantabile. Però calia veure com unia tot això a l'hora de pujar a notes superiors, on la veu es fa més lleugera. Calia veure com aconseguiria que donant més cos en el centre no pesés la veu ni costés més d'anar cap a dalt. Tenia dubtes... Cap a on em portarà aquest color de veu? Estic fent els papers adequats?

És possible que m'obri a cantar Traviata o Gilda. La meva laringe no és petita i de cara al futur he d'abordar rols més lírics que lleugers”

I la va orientar Devia cap a altres rols?

De moment continuaré amb els que faig però abordant-los amb més plenitud, perquè els mateixos els pots abordar amb una veu més lleugera o més plena. I potser m'obriré cap a una Traviata, una Gilda a Rigoletto... Ja veurem perquè la meva laringe no és petita, l'espai és més gran que el d'una soprano lleugera com jo, i en aquest sentit el foniatra m'ha donat indicacions perquè, de cara al futur, em decanti per rols més lírics que lleugers. L'important és que jo reconegui la meva veu, em senti còmoda i hi hagi salut vocal.

A París compartirà d'aquí dues setmanes escenari amb Anna Netrebko a Un ballo in maschera. Com viu això de fer-se amb els divos?

Em fa il·lusió. Perquè jo encara no la conec i sempre et fas una idea sobre els grans cantants que admires i estudies en la distància. I poder unir la idea que tu et fas amb la qual cosa te després vius en la realitat, veure com assagen i es comporten... D'això aprens molt. Ja m'ha passat amb altres cantants. Per exemple, amb John Osborn feina molt a gust, té una veu preciosa i una gran tècnica, i com persona és molt fàcil. He après molt d'ell. I amb Juan Diego Flórez vaig poder fer uns assajos fent jo una substitució: passes de veure l'estrella imaginària a tenir-la al costat... També ayuda  molt el fet de trobar-se amb cantants del mestiere [artesania] que estan lliurats a la part actoral.

Parlant de la part actoral...en juny torna al Liceu amb un altre Mozart, Le nozze vaig donar Figaro. 

Serà divertit. La vaig debutar a Verona, fa un parell d'anys. Aquest paper de Susanna és un caramel, molt actoral, per passar-ho bé en escena.

No he buscat que una marca em proporcioni vestits o joies. El que faig és molt profund i alhora el meu molt elegant, però les dues coses han d'anar de la mà”

Els cantants d'òpera són com una rara avis per a les marques de luxe. A vostè s'l'ha acostat alguna casa per establir una relació comercial?

No, i tampoc no ho he buscat. És una part que de vegades em costa. Jo faig una cosa que per a mi és molt profunda i alhora el meu món és molt elegant, i m'agrada sentir-me de vegades així, sentir-me guapa com una princesa o una guerrera. Però només si les dues coses caminen de la mà, i si alguna cosa ha de passar per davant ha de ser l'art. Jo tinc anells, joies que en el meu dia a dia ni em poso, perquè de vegades m'assec més jo sense portar res. Sí que penso de vegades que un collarito de diamants quedaria molt bé en un moment donat, però no és necessari. 

I si una firma d'alta costura li proposés de ser la seva imatge?

Caldria veure les condicions, perquè et són molt a sobre pel que fa a la imatge. Veure si això et permet ser fidel a tu mateixa com a imatge. Si una firma està amb tu i et pot facilitar els vestits per sortir a escena, això és un gran avantatge, no ho negaré.

Ara com es proporciona els vestits de recital?

Doncs anant comprar.

Ha ha ha, sí? No ha passat a la fase de cridar a una marca perquè li deixi alguna cosa?

No, em dona cosa... Em buscaré els vestits que m'agraden, me'ls compro i els pago.

Això de muscular massa amb les màquines de vegades no va bé per a la veu: la torna rígida”

I físicament com es prepara per estar a punt?

Faig gimnàstica, estiraments, passejos, bona alimentació, lectura de coses que t'ajudin a estar bé mentalment, faig respiracions. I ho faig segons sento que el necessito, necessito sentir-me lliure i flexible. Perquè de vegades si portes molts dies fent gimnàs, hi ha que per a i fer més estiraments: la musculació en excés no li va bé a la veu, s'enrigidece.  És anar coneixent-te, saber-te escoltar i trobar un equilibri.

Vostè desenvolupa la seva carrera més a Itàlia que als països germànics. Tan diferent treballar en un lloc o en un altre?

Bo, Itàlia és Itàlia, és màgica, té una naturalitat a l'hora de treballar que crec que fa que tot flueixi molt fàcilment. A Àustria, per exemple, un dia d'assaig que acaba a les 13 h., a les 12.59 h es considera que hi ha encara temps per repetir. Això a Itàlia és impensable això d'aprofitar un minut. Són hàbits i costums diferents. 

Està vivint en alguna part del món ara mateix?

Diguem que tinc dues bases, una a Barcelona i una altra a Bologna, on soc amb la meva parella. Si treballo més per Itàlia, tornada a Bologna, i si estic per Espanya, vaig a Barcelona. Però tot just atur a casa.

Troba a faltar Barcelona?

Sí. Jo ja estava adaptada, i trobo a faltar tenir una vida una mica més normal, arrelar una mica, però ja no pots fer plans normals, de manera que et construeixes una vida allà on vas. Aquest Nadal no ha estat possible passar-les amb la família, perquè les celebren a Darmós, i anar d'Erl fins a Munic, i després de Barcelona a Darmós era massa tenint una estrena el dia 27 de desembre.

Tant el seu pare com la seva parella són directors musicals. Li agrada tenir a prop aquella mirada de 360è que té un mestre d'orquestra?

Jo em sento molt còmoda podent parlar de música amb la meva parella i poder parlar de les meves vivències i que ell m'entengui, compartint la visió que ell té des de fora, o jo també li aporto punts de vista des del cant. És molt enriquidor.

Què li sembla aquest món en el qual el missatge és que Europa només sobreviurà si és d'ultradreta?

El que em fa por són les guerres. Només voldria que la cosa es tranquil·litzi, perquè la guerra al final només porta una energia negativa, i no voldria que aquella energia acabi guanyant i arrossegant tot el bo que hem construït. El que vull és que tot el bo, els bons valors, la música i la cultura s'acabi imposant per sobre de les guerras,los interessos i tota la porqueria que hi pugui haver.