El teatre de l’absurd

El nen Trump té una joguina nova, el poder militar dels Estats Units. L’eficàcia combinada que li ofereixen la CIA, les forces especials, els marines , els portaavions i els míssils serà el seu entreteniment favorit durant els tres anys que li queden de mandat presidencial.

Avui Veneçuela, demà Cuba, Colòmbia, Mèxic, Grenlàndia, una altra vegada Nigèria o l’Iran... Qui ho sap? I per què? S’inventarà motius. El petroli, el narcotràfic, la seguretat nacional, salvar cris­tians, el que sigui. Els crèduls –o aquells a qui els costa de conviure amb la idea d’un món irracional, ferotge i absurd– s’ho creuran. Però siguem valents, enfrontem-nos a l’horror i reconeguem que aquest no és el fons de la qüestió. Ni ho és, encara que aquí una mica de veritat sí que hi ha, la necessitat que intueix Trump de redirigir l’opinió pública cap a l’exterior, perquè dins del seu país és gairebé tan impopular com Pedro Sánchez a Espanya.

La font de la veritat cal buscar-la en la psicologia, no en l’economia ni en “interessos” diversos. Penseu en una guarderia. Trump és la caricatura d’un clàssic: el nen que es baralla, capritxós i manipulador, que ha de sotmetre els altres companys i ser el focus d’atenció. És el poder pel poder, poder sense responsabilitat, en l’estat més pur. I per què es comporta així? Per­què pot. Perquè aquesta és la seva naturalesa. Perquè jo vull, jo vull, jo vull. Perquè, com va dir Trump en una entrevista a The New York Times aquesta setmana, les regles del joc les imposa ell.

Preguntat per si existien límits als seus poders globals, com el dret internacional, Trump va respondre: “Sí, hi ha una cosa. La meva pròpia moralitat. La meva pròpia ment. És l’únic que em pot aturar... No necessito el dret internacional”.

De fet, ja no existeix el dret internacional, és un concepte metafísic al qual recorren els febles, com els demòcrates al Congrés dels EUA o els líders de l’Europa Occidental. Ho va explicar amb un candor esborronador aquesta setmana l’eminència grisa de Trump, el personatge més influent i més sinistre del seu Govern, el subcap de Gabinet, Stephen Miller. “ Vivim en un món on pots parlar tant com vulguis sobre cortesies internacionals i tota la resta –va dir Miller a la CNN–, però vivim al món real... Que es regeix per la fortalesa, que es regeix per la força, que es regeix pel poder”.

Vegem les dues explicacions de Trump per la incursió a Veneçuela, totes dues espúries, o, com a màxim, secundà­ries. Primer, el narcotràfic: Veneçuela no té res a veure amb la droga que fa més mal als Estats Units, el fentanil, i la cocaïna colombiana que exporta té Europa com a destinació principal. D’altra banda, tant li preocupa a Trump el tema que fa un mes va indultar l’expresident d’ Hondures Juan Orlando Hernández, que havia estat condemnat a 45 anys de presó per haver estat al centre del que la justícia nord-americana va qualificar com “una de les conspiracions de narcotràfic més grans i violentes del món”. Es tractava d’una plaga de cocaïna que passava per Hondures cap als Estats Units.

L’altra explicació, i en què més va insistir Trump el cap de setmana passat: obtenir accés al petroli veneçolà, el 17 per cent de les reserves mundials. S’ha publicat molt aquesta setmana sobre com n’és de vacu aquest argument seductor, i el president d’Exxon, la empresa petrolera més gran d’Estats Units li ho va comunicar a la cara a Trump divendres. Veneçuela, va dir, és “ uninvestable ”, un país en el qual és impossible invertir.

Lee también

Any 2026, justícia i pau

John Carlin

Vaig parlar amb l’executiu d’una altra multinacional petrolera i em va oferir les tres raons del per què. Una, el petroli veneçolà és dens, molt difícil d’extreure i avui només representa l’u per cent de la producció mundial. Atès que la maquinària d’extracció està gairebé obsoleta, gràcies a la incompetència i corrupció del Govern “bolivarià”, caldrà gastar milers de milions de dòlars al llarg de vuit o deu anys per recuperar la inversió. Dos, amb els avenços en el desenvolupament de les energies renovables no se sap si d’aquí vuit o deu anys es mantindrà la demanda actual. Tres, Exxon i companyia, no invertiran el que seria una xifra superior al que han gastat l’any passat totes les principals empreses petrolieres dels Estats Units si no tenen cap garantia d’estabilitat a llarg termini a Veneçuela.

Aquesta garantia no existeix. Primer, perquè d’un dia per l’altre Trump o els seus successors poden fer un gir en la seva actitud cap a Veneçuela. Com va dir un inversor novaiorquès en la indústria petroliera a Financial Times aquesta setmana, referint-se a la verborrea de Trump a les xarxes socials, “ningú no es vol ficar allà quan un puto tuit random pot canviar completament la política exterior del país”.

Segon, perquè el destí polític de Veneçuela és un misteri. De moment el país­ llatinoamericà s’ha convertit en un protectorat dels Estats Units. Trista, per no dir ridícula, la il·lusió que grups de l’esquerra internacional com Podem van dipositar en el chavisme. Arribat el moment de la veritat, els seus líders no van estar disposats a jugar-se-la per la causa. Només la guàrdia presidencial cubana que pretenia protegir Nicolás Maduro va plantar cara als invasors nord-americans, i en van morir 32. Malgrat la humiliació del rapte del president de la nació i de la causa judicial a què s’enfrontarà als Estats Units (tutelada per un jutge de 92 anys!), els dos mil generals de les forces armades veneçolanes anteposen la preservació de les seves considerables fortunes a la defensa de la revolució del proletariat.

En contra dels desitjos del nou poder colonial, que té un interès zero en la democràcia, hi haurà una insurrecció popular contra el règim chavista? I en aquest cas, soldats nord-americans s’alinearan amb les forces de seguretat veneçolanes per reprimir-la? No hi ha res impossible. L’únic que sabem és que ningú no sap què passarà demà, començant per Donald Trump. Bé, i una cosa més. Que menteix i menteix, que s’ha creat un món de fantasia basat en els capricis de la seva moralitat egomaníaca, però ho fa amb l’aclaparadora convicció de qui es creu les seves pròpies mentides. Exactament com un nen.