Agafa els diners i corre
política
O riol Junqueras fa anys que prova de convertir ERC en el relleu de CiU com a força hegemònica del catalanisme polític i l’acord de finançament assolit amb el Govern de Pedro Sánchez forma part d’aquesta estratègia. Per això, encara que Junqueras preferiria que Junts se sumés al pacte, creu que la xifra acordada és prou bona com per convèncer els catalans que qui defensa ara millor els seus interessos és Esquerra.
La mateixa operació es va forjar durant el tripartit, culminada pel Govern de José Montilla , que el 2009 va acordar amb José Luis Rodríguez Zapatero el model de finançament ara vigent. El llavors conseller d’ Economia, Antoni Castells , va declarar que li semblava una “ criaturada” que ERC provés d’atribuir-se el mèrit del pacte, que havia d’aportar 3.600 milions a la Generalitat, tot i que la gran crisi va malmetre les previsions. Aquesta vegada ERC ha portat les regnes. No governen, però gràcies al PSC han negociat durant mesos amb Hisenda.
Durant el procés, ERC i CDC van entrar en una espiral competitiva per demostrar quin dels dos era més independentista i estava disposat a assumir més riscos per aconseguir aquesta meta. Junqueras va provar de mantenir els dos platets ballant alhora: amb una mà pretenia demostrar contenció des del Departament d’Economia i bones relacions amb els agents econòmics, amb l’altra agitava el referèndum d’independència del 2017.
Després del fiasco del procés, Junqueras va recuperar la via pragmàtica, amb els indults i amb la presidència de la Generalitat per a Pere Aragonès , amb qui es va anar distanciant a mesura que era evident que el seu pas pel Govern no contribuiria a millorar les perspectives del partit. Malgrat les turbulències internes, els republicans s’han mantingut en una posició més possibilista que Junts. La trobada d’aquesta setmana a la Moncloa entre Sánchez i Junqueras ha posat la cirereta, ja que rehabilita la figura política del líder d’ERC després de passar per la presó i malgrat que la seva inhabilitació per presentar-se en unes eleccions encara és vigent fins que s’apliqui completament la llei d’Amnistia. L’acord sobre finançament abunda en la seva estratègia d’ocupar l’espai que al seu dia va ser de Convergència.
Junts rebutja l’acord per insuficient, com ja va fer CiU el 2009, quan no governava
Per mostrar-se com un partit útil a la societat catalana, ERC es presenta com una força pactista amb l’ Estat sense renunciar al seu independentisme. Per descomptat, deixa enrere la via unilateral, però també la de les reivindicacions sense sortida, que comporten la frustració dels seus electors quan no s’aconsegueixen complir, fins i tot a costa que Junts l’acusi de claudicar massa. Així, Junqueras reconeix que la direcció d’ERC anterior al seu retorn a la cúpula va vendre un model amb motiu de la investidura de Salvador Illa que no és del tot el que s’ha acordat finalment.
No es tracta d’un concert econòmic amb una quota pels serveis que presta l’ Estat a la comunitat. Catalunya no surt del règim comú per més negociació bilateral que hi hagi hagut, com n’hi va haver també entre José María Aznar i CiU. Els republicans sabien que el concert és inviable, que cap govern central no concedirà el sistema de quota que hi ha a Euskadi. Amb les paraules hi han jugat tots. Hi jugava Artur Mas quan parlava d’un “pacte fiscal a l’estil dels bascos” o els republicans quan reclamaven el “finançament singular”.
Però si la Generalitat d’ Illa aconsegueix ingressar els gairebé 4.700 milions que suposaria el sistema significa que disposarà d’un 12% més de la capacitat pressupostària actual. I aquest assoliment seria atribuïble a ERC, ja que el PSC per si sol no ho hauria aconseguit. Illa i Junqueras interpreten que aquesta és la demanda actual de la societat catalana després del període del procés, però Junts no se situa en aquesta tesi, tot i que de moment Carles Puigdemont s’ha mostrat molt prudent al respecte.
Com sempre, l’acord és injuriat pel partit que no governa. No només per Junts, el PP també ha recuperat els arguments del greuge i el suposat privilegi per a Catalunya. L’exministre Cristóbal Montoro solia dir que el meló del finançament només es podia obrir quan hi havia diners a la caixa per repartir... I tot i així era un debat desagradable. Aquesta vegada, els socialistes i ERC han acordat una maniobra derivada de la condició de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero , com a candidata a la Junta d’ Andalusia, però que de retruc comporta un rerefons polític. Les dues comunitats més beneficiades són Andalusia i Catalunya. La primera és receptora de solidaritat, i la segona, de les que aporten al sistema. I totes dues representen més d’una tercera part de la població espanyola. Els socialistes explotaran aquesta posició d’ Andalusia, que rebria 4.800 milions més, davant el PP.
El PSOE recorre a Andalusia com a contrapès a Catalunya: juntes són una tercera part de la població
Mentre ERC exerceix de CiU, Junts actua com la vella ERC anterior al tripartit. Els de Puigdemont han aconseguit el suport de la patronal Foment del Treball, amb un president, Josep Sánchez-Llibre , que ha considerat l’acord “insuficient”. Però la resta d’organitzacions empresarials i sindicals no ho veuen malament en absolut. El vot de Junts és necessari per aprovar el nou model de finançament. Per ERC, si Puigdemont decideix tombar-lo, haurà d’assumir un cost. Igual opina el PSOE respecte del PP, ja que és la primera vegada que es posa a disposició de les autonomies un augment de recursos de 21.000 milions.
El 2009 CiU va rebutjar el pacte de finançament, tot i que els diputats es van equivocar en la votació i van prémer el botó del sí. Junts està en el no, però també rebutjaven el quitament del deute acordat entre Sánchez i ERC fins que va arribar la votació i van donar-hi el vistiplau. Passaran alguns mesos fins a la validació al Congrés i aleshores Puigdemont podria captar l’opinió dels catalans de primera mà. El dilema es torna a dirimir entre els qui creuen que no es va passar pel procés per tornar al “peix al cove” o els qui creuen que són temps d’aplicar el vell adagi: “Agafa els diners i corre”.
