La pedra de Sísif de la política catalana
Quina serà la posició final de Junts, el partit de Carles Puigdemont, en el moment de votar al Congrés la proposta de finançament de les comunitats autònomes que va presentar divendres María Jesús Montero? Cap a aquest carreró es dirigeixen ara tots els vectors del debat sobre l’assumpte. Com en tants altres episodis que aquesta legislatura han conclòs amb una votació a la carrera de San Jerónimo de Madrid en què els independentistes han decantat la balança. El motiu, una vegada més, la pedra de Sísif de la política catalana: les finances de les comunitats autònomes. Sempre evolucionant per la pressió dels líders catalans i causa alhora del seu vilipendi permanent. També d’una ferotge divisió interna.
L’expedient actual va per llarg, el Govern de Pedro Sánchez parla en termes genèrics d’aprovar-lo abans de l’estiu i hi ha moltes variables que poden afectar el trajecte de la nova norma orgànica. Des de la sortida de Montero a la campanya de les andaluses a l’aplicació, o no, de l’amnistia a Puigdemont, passant per qualsevol altre esdeveniment imprevist, d’aquests que tan pròdigament ens subministra aquest agitat segle XXI. Seria aventurat fer una aposta irrevocable.
De moment sabem que, en l’àmbit de les finances de les comunitats autònomes, la cosa va començar amb l’anunci d’una negativa de Junts a votar favorablement el quitament del Fons de Liquiditat Autonòmica ( FLA), pactat, igual que el nou model, entre els socialistes i els republicans d’ Oriol Junqueras, i ara la formació independentista s’inclina per donar el sí.
Un moviment que aportaria més cobertura a la seva negativa a donar suport al nou model de finançament, que, pel que han avançat, consideren clarament insuficient. L’argument seria que la reducció dels deutes de les comunitats amb l’ Estat és una qüestió conjuntural, que no compromet a res més. Mentre que aprovar un nou model de finançament lliga de peus i mans durant un llarg període; en el cas present, el pacte anterior, negociat pel socialista i llavors conseller d’Economia Antoni Castell, data del 2009. Hi ha molt més en joc, i és molt més irreversible la segona negociació que la primera, opinen.
La proposta de Montero és aigua de maig per a Salvador Illa, amb el pressupost prorrogat des del 2023, quan governava Pere Aragonès. Sobre la proposta cavalquen tant els nous pressupostos com els 4.686 milions addicionals que rebria la Generalitat amb el nou mecanisme de càlcul.
El debat del nou model plana sobre una legislatura prenyada d’incògnites i en què les aliances són clau
La navegació a partir d’ara quedarà completament a les mans de la política. A Catalunya el debat se centra al voltant de si s’ha aconseguit tot el necessari, fins i tot el possible. A la resta d’ Espanya el dictamen estava firmat ex ante, per endavant, sense necessitat ni tan sols de llegir-se el document o analitzar les xifres presentades. Tot seria una concessió als independentistes; a tots, tant als d’ERC com als de Junts. No s’ha d’oblidar que l’acusació que Sánchez havia lliurat el concert, la quota, la confederació i fins i tot un referèndum d’independència ja es va formular en l’acord d’investidura del president espanyol negociada amb Junts. Malgrat que, segons els seus ferotges crítics, ja estava tot donat, van tornar a repetir el mateix discurs quan es va negociar la investidura d’ Illa, en aquest cas amb ERC.
Caldria situar les coses en el context polític concret d’aquestes últimes negociacions. Tot i que ara algun dels signants faci veure que no va amb ells, el cert és que van disparar les expectatives al·legant que el pacte implicava coses que en realitat no figuraven al document, com el concert solidari. A l’empara d’aquelles proclames eufòriques, sectors socials van apuntar les seves pròpies idees.
En especial al món econòmic, que ja reclamava des de feia un any un pacte fiscal en un comunicat firmat per Foment, Pimec, el Cercle d’ Economia i les cambres de comerç, entre d’altres. Hi va haver pluja de documents i informes de patronals i gremis desenvolupant la proposta i emetent càlculs. Al setembre del 2024, el president de Foment va presentar un informe en la mateixa línia. Per això, en gran manera, el món econòmic ha reaccionat amb cautela; en especial el president de la gran patronal, Josep Sánchez Llibre. A aquest últim és a qui s’ha donat el relleu més gran, tot i que en diversa mesura la Pimec, que encapçala Antoni Cañete, o la Cambra de Barcelona, presidida per Josep Santacreu, han expressat també els seus peròs a l’acord.
En el cas de Foment caldria pensar que en la seva reacció cal ponderar l’aliança política plenament consolidada amb la formació de Puigdemont. I pot niar l’anhel de no deixar aïllat Junts. Interès per salvar la convergència d’idees i propostes que ha catapultat la influència de la patronal catalana al si de la CEOE i en general a la política espanyola. I que s’ha plasmat en un sens nombre de votacions dels independentistes en línia amb els interessos i propostes dels empresaris.
En la mesura que la legislatura espanyola continuï viva, és a dir: mentre Sánchez resisteixi l’assetjament a què està sent sotmès des de diversos fronts i no convoqui eleccions anticipades, aquest enllaç entre les organitzacions empresarials i Junts es mantindrà plenament vigent.
Junts s’inclina per donar el sí al quitament del FLA i mantenir la negativa al finançament
La proposta de nou model de finançament s’inscriu en el quadre d’altres consideracions polítiques. Finançament, sí; però polítiques econòmiques, també. A Madrid, PP i Vox i l’oposició en el si del PSOE ho veuen com un nou camp de batalla en què es pot desgastar Sánchez, a veure si per fi cau! A Catalunya, les consideracions sobre la política econòmica de la Generalitat i del Govern central, també estan incloses a la balança.
