Mentre la conversa pública se centra en els conflictes bèl·lics al món, a casa lliurem una guerra silenciosa que estem perdent, si fem cas a les preocupants dades oficials. Em refereixo a la salut mental, que s’ha convertit en una veritable pandèmia a la nostra societat. La xifra de persones afectades per alguna de les diverses patologies que s’emmarquen en aquest àmbit creix a gran velocitat i fa anys que ha superat la poca capacitat de resposta de la sanitat pública pel dèficit de contractació d’aquests professionals.
Espanya està a la cua europea per psicòlegs. Tenim 5,8 especialistes per cada 100.000 habitants, una tercera part de la mitjana de la UE. Això té greus conseqüències. La primera és que la llista d’espera per ser atès per un psicòleg a la sanitat pública s’allarga fins als 77 dies. La segona és la sobremedicació dels pacients, tal com expliquem avui a la secció de Societat. Això passa perquè la falta de personal comporta que es receptin els antidepressius per guanyar temps. Els metges aclareixen que aquestes receptes estan ben donades, però reconeixen que no és la millor solució, perquè afirmen que la resposta òptima passa per tècniques de psicoteràpia, entre d’altres, que són més costoses. La quarta conseqüència són els efectes secundaris de la medicació prolongada en pacients que podrien ser tractats amb altres sistemes. I la cinquena, tot i que n’hi hauria més, és l’impacte econòmic en el món laboral i empresarial, perquè les baixes per salut mental s’han disparat un 70% els últims cinc anys.
És just dir que l’ administració pública té localitzat el problema i està contractant més psicòlegs, però no n’hi ha prou. L’any passat es van inscriure 3.929 professionals per a una convocatòria de només 280 places públiques de psicologia clínica. Sembla que hi ha metges suficients, però anem curts de pressupost. Això ha provocat que l’onada gegant d’aquest problema de salut ens hagi passat per sobre. La bona notícia és que sabem quina és la solució. La dolenta és que trigarà a arribar.
