Si mirem les dades de l’anomenada salut mental, com les que ahir va oferir aquest diari, Espanya comença a assemblar-se a la gallina ploranera: un terç del paisanatge pateix algun problema mental, registrem un 30% més de trastorns que el 2016 i les baixes de naturalesa psiquiàtrica s’han disparat un 70% a Catalunya els últims cinc anys.
I la mare de la meva nòvia em mira malament, diria Loquillo...
Pel que sembla, el panorama milloraria, més que no amb la recuperació del cançoner de Manolo Escobar, amb la contractació a mansalva de psicòlegs, perquè l’escassetat actual de professionals públics dispara –malgrat ells– el consum d’antidepressius. L’erari pot amb tot!
Jo estic a favor de la mesura. I de l’augment de la despesa en defensa els dilluns, les inversions en el ferrocarril de proximitat els dimarts, l’increment de tots els subsidis existents i els que existiran els dimecres, i així fins diumenge, quan el cos em demana lioneses, una migdiada i el descens de la pressió fiscal.
Necessitem més psicòlegs i potser, de passada, una societat menys gemegaire
D’un temps ençà, la ciutadania no fa més que demanar coses a l’Administració –algunes, desmesurades– i aquesta, en lloc de recordar que no hi ha calerons per a tantes peticions, respon que sí a tot, només faltaria. Un automatisme que reforça el seu poder (i infantilitza la gent). Que bonic que deu ser exercir de Rei Mag tot l’any!
Lee tambiénArmes de dona
Alguna cosa em diu que si Espanya contractés uns 800.000 psicòlegs, les xifres de la salut mental que avui espanten es dispararien encara més i convindria fitxar tots els psicòlegs de l’Argentina o bé de tot Escandinàvia, terra d’angoixats.
Amb uns diners que no tenim hi ha qui espera de l’ Estat –tot arribarà– que ens doni ànims i bons consells, en detriment dels que de debò tenen malalties mentals serioses i no una mala ratxa perquè els ha deixat la nòvia. Potser caldria posar el focus –perquè no diguin que escric demodé– en la baixíssima tolerància a la frustració en què eduquem, l’escàs accent en la responsabilitat individual o la menystinguda cultura de l’esforç. Això d’esperar que l’ Estat ens procuri –i pagui– la felicitat...
