Cafès i ous durs per a tothom

Hi ha dilluns que comencen amb una injecció de vitamines. De bon matí, Aruser@s (La Sexta) informa que és el dia internacional de Fer un Petó a un Pèl-roig. Sembla ser que la iniciativa va néixer en contraposició al dia internacional d’Agredir un Pèl-roig, una salvatjada que havia nascut d’un episodi trash de la sèrie South Park i que, com passa tantes vegades, els fanàtics i els ignorants que confonen la ficció amb la realitat van voler convertir en crònica negra.

Com que no tinc cap pèl-roig a mà per fer-li petons fins a la mitjanit, en­gego la ràdio i, a Onda Cero, ensopego amb el comentari de Carlos Alsina sobre el rutilant nou finançament sin­gular per a les autonomies. Alsina re­cupera les explicacions públiques de la vicepresidenta Maria Jesús Montero
–que de vegades sembla pèl-roja i de ve­gades no–. Compara la retòrica de
la ministra amb la d’aquella escena d’ Una nit a l’òpera , amb Chico i Groucho Marx desconstruint alegrement la lletra, petita i gran, d’un contracte calamitós.

Alsina subratlla l’anomalia que la candidata a la presidència d’una comunitat autonòmica amb eleccions a la vista sigui la màxima responsable de dissenyar i presentar un pacte de finançament que inclou millores evidents per a la comunitat –Andalusia– en qüestió. Pel que acabo entenent de tot el que he sentit i llegit aquests dies, el finançament singular aspira a repartir els recursos d’una manera més equitativa i, com suggereix Alsina, a atendre les peticions de tots els que ocupen el cambrot de la pel·lícula. El principi d’ordinalitat, en canvi, equivaldria a quan, al final de cada petició, els germans Marx afegeixen: “I també dos ous durs!”.

La complexitat del pacte de finançament singular no té únicament una lectura marxista. Fa uns dies, el catedràtic d’Economia Oriol Amat deia, al cada vegada més indispensable Catalunya migdia (Catalunya Ràdio), que el pacte millora el sistema anterior però con­tinua sense resoldre el gran dubte: ¿d’on sortiran els milions? Les expli­cacions d’Amat eren més intel·ligibles que les de Montero, que, posats a mantenir la referència cinematogràfica, recordaven la loquacitat enrevessada, absurda i verborreica del gran Cantinflas.

A la Ser comenten l’última enquesta de pronòstics catastròfics (per a l’esquerra) i eufòrics (per a la dreta). Seguint els principis de la retòrica ter­tuliana, Antón Losada fa un llarg circumloqui per, després d’unes quantes giragonses i meandres, arribar a una conclusió que, en realitat, és una evidència: “La dreta està molt mobilitzada i l’esquerra està extraordinàriament desmobilitzada”. L’esforç dels analistes per explicar la realitat i l’exigència dels mitjans per, a partir d’una enquesta, anticipar el futur mereix un reconeixement públic i, de passada, un augment significatiu de salari.