Records del temps nou
Per Íntima Atlántida, la biografia de Rosa Chacel escrita per Anna Caballé, em vaig assabentar que José Zorrilla, val·lisoletà com la mateixa Chacel i parent llunyà seu, va ser un dels poetes àulics de l’efímer emperador mexicà Maximilià d’Habsburg-Lorena, conegut com a Maximilià I. Per saber-ne alguna cosa, vaig acudir a l’autobiografia Recuerdos del tiempo viejo, on, per a la meva desil·lusió, l’autor de Don Juan Tenorio va guardar un silenci absolut sobre les seves aventures pel continent americà, on havia viscut més de deu anys.
Esclar que haver-se dedicat, com va fer ell, al tràfic d’esclaus no és una cosa que vingui de gust d’anar pregonant. Qui escriuria unes memòries per admetre la seva implicació en una activitat tan repugnant, que en el cas de Zorrilla, a més, es va saldar amb un rotund fracàs a causa de la febre groga? Del que el dramaturg no tindria cap motiu per avergonyir-se’n és de la seva relació amb l’emperador mexicà, pel que sembla un home culte i sensible que havia llegit les seves obres i que, al cap de poc d’instal·lar-se al país, va expressar el seu interès per coneixe’l. Però d’això tampoc no en va escriure res.
L’última etapa de la seva estada americana Zorrilla la va viure sota la generosa protecció de Maximilià I, que el va nomenar director de l’encara no construït Teatre Nacional i, amb el pretext d’encarregar-li la redacció d’una obra, li va avançar diners perquè saldés els abundants deutes que el perseguien des de feia anys. Lliure per fi de la persecució dels creditors, Zorrilla es va poder embarcar cap a Espanya, que era on es trobava quan el bon home d’en Maximilià va morir afusellat.
Aquí hi ha un llibre que en algun moment algú haurà d’escriure: l’ascens i la caiguda de Maximilià I vistos a través dels ulls del seu amic José Zorrilla. La vida en aquella fantasiosa cort centreeuropea trasplantada a Ciutat de Mèxic, la seva esplendor d’oripell i cartó pedra, l’infructuós voluntarisme de l’emperador, que per fer-se estimar pels mexicans va aprendre aviat l’idioma i es va acostumar a vestir-se de charro... Pel que sembla, Maximilià va arribar a tal grau d’identificació amb el destí del seu país d’adopció que les seves últimes paraules davant l’escamot d’execució van ser: “Moriré per una causa justa, la de la independència i llibertat de Mèxic! Que la meva sang segelli les desgràcies a la meva nova pàtria! Visca Mèxic! Visca la independència!”.
Maximilià de Mèxic va ser una de les primeres víctimes de la doctrina Monroe, ara rebatejada com a Donroe
La figura de Maximilià recorda la d’un altre sobirà igualment benintencionat però que arrossegava el llast de la condició d’intrús, el nostre Amadeu de Savoia, només que aquest va preferir tornar a casa sense esperar a ser afusellat. Uns quants anys abans, Maximilià havia engegat un programa de reformes que incloïa la llibertat de culte, l’ampliació del dret al vot, l’abolició del treball dels menors d’edat, la limitació de l’horari laboral, la millora de les condicions de vida dels indígenes, etcètera. Va ser aquell reformisme seu el que el va portar a perdre el suport dels sectors conservadors sense guanyar-se el dels liberals: així s’explica el seu final tràgic.
Quan en els seus últims crits apel·lava a la independència i la llibertat mexicana, Maximilià no es referia a Espanya, que pintava ben poc a Mèxic des de feia mig segle, sinó a la potència emergent, els Estats Units, que en una guerra recent li havia arrabassat més de la meitat del territori i que, superada la seva pròpia guerra civil, es va oposar a la presència de tropes franceses a Mèxic. Va invocar per això la doctrina Monroe, que excloïa la influència de les potències europees a l’hemisferi occidental, i França, la França del Segon Imperi, que havia patrocinat l’ascens de Maximilià al tron de l’imperi, el va abandonar aleshores a la seva sort.
Podria dir-se que Maximilià de Mèxic va ser una de les primeres i més il·lustres víctimes d’aquella doctrina Monroe que fa temps crèiem superada i que, rebatejada ara com a Donroe, torna a estar d’actualitat amb Donald Trump. Us pensàveu que us estava explicant una història “del temps vell”? Ja veieu que no. Qui es decideixi a escriure el llibre sobre Zorrilla i Maximilià estarà reconstruint una part del segle XIX però també una part d’aquest segle, el XXI. Això és el que ha aconseguit l’impresentable de Trump: que tornem un segle i mig enrere.