Un líder a la defensiva
Sembla evident que les enquestes del CIS de José Félix Tezanos no se les creu ni Pedro Sánchez. Abandonat per alguns dels seus socis d’investidura, privat de qualsevol capacitat legislativa, acorralat per acusacions internes i externes, assenyalat per la seva responsabilitat en alguns nomenaments lamentables, convertit en un líder a la defensiva, president d’un Govern amenaçat per la desunió i la paràlisi, per què hauria de resistir-se a convocar eleccions quan l’institut oficial d’estudis sociològics atribueix al seu partit un avantatge de nou punts sobre el PP i a ell mateix una valoració personal superior en tretze punts a la de Feijóo? Aquí hi ha alguna cosa que no encaixa.
El que no encaixa és que Tezanos (que porta en la presidència del CIS set anys i mig, els mateixos que Sánchez en la del Govern espanyol) continuï manipulant les dades per fer-les coincidir amb els seus somiejos, fins al punt de crear una realitat alternativa en la qual els partits d’esquerra s’imposarien amb facilitat als de dreta i ultradreta. Per què ho fa, amb el descrèdit que això suposa per a la institució? Per contribuir a la propaganda del partit? Per daurar la píndola al cap i provar d’alegrar-li el dia? Com diria López Vázquez en Atraco a las tres, José Félix Tezanos, un admirador, un amic, un esclau, un serf...
Que els altres baròmetres electorals diguin exactament el contrari del que diu el seu tant se li’n dona. La mitjana d’enquestes atorga al PP un avantatge de cinc punts sobre el PSOE i a Vox un increment de cinc punts més respecte als seus resultats del 2023. Únicament el CIS, més sol que un mussol, pronostica una victòria de l’esquerra; els altres no dubten a augurar una majoria absoluta de PP i Vox. Això no recorda el vell acudit del conductor que circula pel carril contrari i que, quan sent per la ràdio que s’ha detectat un conductor kamikaze a l’autovia, exclama: un no!, molts, molts!? Doncs això.
Després de la patacada a Extremadura, tocarà el torn d’altres autonomies, i si fa no fa serà el mateix
José María Aznar va presidir el Consell de Ministres durant vuit anys; Zapatero, durant set i mig; Rajoy, durant sis i mig. Si Sánchez, com ha anunciat, aconseguís esgotar la legislatura, hauria acabat governant durant nou anys! Només Felipe González ha resistit més temps a la Moncloa: tretze anys i mig. S’ha proposat Sánchez de batre el rècord de González? No ho descartem: els qui el coneixen diuen que no només té intenció d’aguantar fins al 2027, sinó també de presentar-se a les següents eleccions. Com li diuen els veïns del poble a l’alcalde d’Amanece que no es poco, tots som contingents, però tu ets necessari.
Fa cinc dies, el PSOE ha patit una patacada monumental a Extremadura, un dels seus bastions històrics, on havia governat durant ni més ni menys que trenta-sis anys. Aragó, que va tenir president socialista fins fa només dos anys, és la següent estació en aquest viacrucis electoral, i les perspectives per a Pilar Alegría no són gaire més encoratjadores. Després tocarà el torn d’altres autonomies, i si fa no fa serà el mateix: de patacada en patacada fins a la desfeta final!
Pedro Sánchez ha construït un PSOE a imatge i semblança seva, en què hi ha massa dependència de la figura del líder i molt poc espai per a la dissidència. D’aquí a l’estiu del 2027 queda temps perquè es moguin les coses dins del partit i una cara nova, lliure de les moltes rèmores acumulades en aquests set anys, es postuli com a alternativa. Així va ser com es van construir els anteriors lideratges: Zapatero, abans de ser Zapatero, era un diputat corrent a qui només coneixien a Lleó, i del propi Sánchez, exregidor madrileny i efímer diputat en el Congrés, només se’n recordaven els excompanys de l’equip de bàsquet.
La salut del vell partit fundat per Pablo Iglesias és important per a l’estabilitat de la democràcia espanyola. Que el PSOE i el sanchisme hagin acabat identificant-se és alhora una notícia dolenta i una bona notícia. Dolenta, perquè, en cas de continuar així, la socialdemocràcia espanyola acabarà feta pols. I bona, perquè n’hi hauria prou amb moure una sola peça (Sánchez) perquè el partit es regenerés i el comptador es tornés a posar a zero. Però, en fi, això és una cosa que està en mans dels militants del partit.