Iran: l’ocàs de la teocràcia
LA PELL DE BRAU
L’agonia de la República Islàmica de l’Iran és la manifestació d’un sistema que ha esgotat el cicle vital atès que ha esdevingut intrínsecament inviable. S’assisteix a la fallida d’una arquitectura teocràtica i d’un capitalisme d’amigots clerical, en què la Guàrdia Revolucionària ha completat la seva metamorfosi de cos pretorià a hòlding empresarial extractiu. Aquesta estructura depredadora, que fagocita més del 50 per cent de l’economia, ha substituït la mística fundacional per una cleptocràcia d’Estat i ha conduït la nació a la ruïna. L’apel·lació a l’“economia de resistència” davant els enemics interns i externs no ha estat més que l’eufemisme utilitzat pel règim per saquejar els recursos nacionals a favor d’una elit militaritzada, a costa del benestar de vuitanta milions de ciutadans.
Al col·lapse econòmic s’hi afegeix una violència sistèmica que, el 2026, assoleix un nou paroxisme mitjançant l’ús de tecnologia de vigilància massiva i de la IA subministrada per Pequín. La República Islàmica ha afermat la seva autoritat sobre el terror: des del 1979 han estat executats més de 30.000 opositors i, avui, més d’11.000 presos polítics s’esllangueixen amuntegats en centres com la sinistra presó d’Evin. Tot i això, l’olla de pressió ha esclatat, cosa que ha activat el principi del final de la tirania.
La crisi actual certifica el col·lapse de l’aliança que va fundar el règim. El Basar, nexe històric entre el clergat i l’estament comercial que va donar suport i va finançar la revolució del 1979, ha retirat el suport financer a la teocràcia, asfixiat pel monopoli depredador de la Guàrdia Revolucionària i una inflació galopant. Aquesta fractura convergeix amb un paradigma postislamista, el d’una joventut urbana, hiperconnectada i molt secularitzada, per a la qual el llenguatge religiós ja no és un motor de mobilització, sinó una gramàtica sense resposta a les seves aspiracions. Al trencar-se el vincle entre la cartera del comerciant i la identitat del jove, el sistema perd l’ancoratge social. La supervivència de tots dos ja és incompatible amb una societat que ha transcendit el projecte teocràtic.
En aquest escenari, resulta intel·lectualment escandalosa l’orfandat d’empara al poble iranià per part de vastos sectors de l’esquerra occidental. Aquesta facció incorre en una dissonància moral tan flagrant com abjecta: el silenci còmplice davant una teocràcia de praxi misògina mentre instrumentalitza el feminisme com a bandera identitària en democràcies consolidades. S’assisteix a una capitulació ètica en què la retòrica dels drets humans se subordina a un antioccidentalisme patològic, convertint la “progressia” en cooperador necessari d’un règim que aniquila sindicalistes, tortura la dissidència i executa la diversitat sota el rigor de l’edat mitjana jurídica. Aquesta connivència amb el botxí no és només una claudicació política i moral, sinó una traïció ontològica als fonaments de l’humanisme il·lustrat i a la dignitat universal.
La transició iraniana ha de ser un exercici de sobirania nacional en què el poble sigui l’artífex del seu destí
Des d’una òptica geopolítica, el règim dels aiatol·làs sobreviu gràcies a la seva inserció en el que es podria denominar eix del trastorn, liderat per la Xina acompanyada de Rússia. Per al Kremlin, Teheran és un arsenal indispensable en la guerra contra Ucraïna; per a Pequín, un enclavament estratègic per desafiar el control naval dels Estats Units a l’Índic i un proveïdor de cru barat. Els recents exercicis navals Voluntat per la Pau 2026 són l’expressió d’una cooperació desesperada entre les autocràcies per apuntalar la tirania dels aiatol·làs com una peça essencial en les seves ambicions revisionistes globals.
La transició a l’Iran s’ha d’abordar com un exercici de sobirania nacional en què el poble sigui l’artífex del seu destí. Aquesta transformació exigeix un front unit que aglutini la diàspora, el sector estratègic del Basar i els quadres tècnics desencisats del règim. L’objectiu és clar: canalitzar el descontentament cap a un disseny institucional que garanteixi estabilitat i obertura econòmica, evitant que el final de la teocràcia derivi en un buit de poder a la iraquiana que degeneri en el caos.
L’execució del canvi ha de ser quirúrgica: trencar la cohesió de l’Estat mitjançant incentius de deserció per als quadres mitjans sense antecedents criminals. Al projectar garanties d’integració en el sistema postaiatol·làs, es facilita el desmantellament de la cúpula totalitària sense desintegrar les estructures fonamentals de l’Estat. Es tracta de dur a terme un enterrament controlat d’un cadàver polític sostingut només per la por i el suport extern. En paral·lel, les sancions s’han de dirigir unívocament contra el capital de la Guàrdia Revolucionària per fracturar la seva resiliència interna.
L’ocàs de la teocràcia representarà la desaparició d’un règim menyspreable i el final d’un eix central d’inestabilitat global. La caiguda no ha de ser ni serà fruit d’una intervenció externa, sinó la implosió interna d’un anacronisme grotesc que ja no és capaç de contenir la vitalitat de la seva societat. Si l’Iran aconsegueix tancar aquest parèntesi fosc de la seva història, no només recuperarà la llibertat, sinó que alliberarà un potencial humà i energètic capaç de convertir-lo en un pivot d’estabilitat i prosperitat al cor d’Euràsia.