L’anatomia actual de les Espanyes revela una profunda fallida de la legitimitat d’exercici del Govern central. Si bé la d’origen és inqüestionable –emana dels procediments electorals i parlamentaris previstos a la Constitució–, la seva gestió està presidida pràcticament per la voladura de l’Estat de dret i per l’intent de neutralitzar tots els contrapesos a la seva actuació. Això no és accidental, sinó la convergència estratègica del seu desig de conservar el poder a qualsevol preu, de l’assumpció d’una visió il·liberal de la democràcia i del menyscapte de la probitat pública derivat d’una corrupció amb símptomes de ser sistèmica.
El deteriorament de la qualitat institucional a les Espanyes al llarg dels últims set anys ha estat reiterat per nombrosos organismes. El Banc Mundial ha certificat el retrocés de l’eficiència governamental i de la qualitat regulatòria. Freedom House ha assenyalat el declivi en els drets polítics i les llibertats civils. L’Índex d’Estat de Dret del World Justice Project ha mostrat l’acusat empitjorament en la percepció del respecte a la justícia, i Transparència Internacional ha fet el mateix en relació amb la corrupció. Són mostres d’un procés degeneratiu que colpeja de manera directa la legitimitat d’exercici; la confiança ciutadana en la capacitat del Govern per operar amb imparcialitat, transparència i eficàcia.
Tot plegat és conseqüència de l’atac llançat pel Govern espanyol contra el paradigma liberaldemocràtic, que no és només l’expressió de la voluntat popular (l’origen), sinó també el pluralisme d’idees, l’imperi de la llei, la separació de poders, la protecció de les minories i la garantia de les llibertats individuals. Aquests valors xoquen de manera frontal amb la concepció instrumental de la democràcia típica de l’esquerra revolucionària, recuperada per la ibèrica, en què les institucions són eines emprades per una majoria conjuntural per produir un canvi de règim de facto. És la democràcia totalitària descrita per Talmon, caracteritzada per l’existència d’una única veritat política encarnada per un govern o un partit (o més) que diu representar la voluntat autèntica del poble.
Aquest marc analític es veu reforçat per l’assumpció governamental del concepte schmittià d’allò polític, on el debat públic es converteix en un combat amic-enemic, que porta a negar la legitimitat de l’oposició, a deshumanitzar l’adversari i a una polarització extrema, trets clàssics de la governança il·liberal de certa esquerra i de certa dreta. En el model orbanita, es justifica la implantació de mesures excepcionals i la concentració del poder en mans del Govern-partit per defensar la nació dels “enemics interns” i dels “poders ocults” (l’oposició, els mitjans crítics, etcètera). A les Espanyes, aquesta filosofia redueix la res publica a una lluita existencial contra tots els seus opositors i crítics.
El resultat directe dels enfocaments descrits és la mimesi il·liberal. Al voltant d’això, les pràctiques de l’esquerra governant a les Espanyes convergeixen amb les de l’extrema dreta europea, en especial l’hongaresa. L’ il·liberalisme autoritari de Viktor Orbán es fonamenta en la premissa segons la qual la majoria sortida de les urnes té dret a desmantellar les limitacions liberals al poder; aquest mateix plantejament és abraçat de facto per la coalició sanchista. L’única diferència real entre ells són les finalitats perseguides per l’un i per l’altre, i la definició de qui són els enemics.
El Govern espanyol és el responsable principal de la degradació institucional
L’ofensiva contra la independència judicial és el tret il·liberal més clar de dos governs amb vocació autoritària. La retòrica de guerra legal que fa servir l’Executiu espanyol i els seus socis contra jutges i magistrats és anàloga a la d’ Orbán fins que va aconseguir posar fi a la independència de la justícia. Com el premier hongarès, el Govern sanchista busca deslegitimar els que tenen el control legal dels seus actes i soscavar la confiança de l’opinió pública en la imparcialitat del sistema, definint la judicatura com a enemic polític. La finalitat és clara: anul·lar la capacitat fiscalitzadora del poder judicial sobre l’acció de l’Executiu.
A les Espanyes, aquesta estratègia il·liberal es manifesta també en l’abús del decret llei per tramitar reformes de gran abast i en la introducció d’esmenes heterogènies (“cavalls de Troia”) en lleis sense relació directa. Així es pretén eludir la deliberació parlamentària i reduir el Parlament a una cambra de ratificació. Això revela la intenció de manipular el procés legislatiu per evitar l’escrutini i la crítica. En aquesta mateixa línia cal situar l’estratègia governamental de controlar tots els organismes de l’Estat, des del CIS fins a l’INE passant per molts d’altres, per posar-los al servei de l’Executiu, minant-ne la independència i la credibilitat.
Lee tambiénVeneçuela: el crepuscle de la tirania
En la pèrdua de legitimitat d’exercici, la corrupció de l’elit governant, cas de les Espanyes, té una enorme rellevància perquè soscava la legitimitat per governar. Al prioritzar l’interès privat sobre el general, es trenca la confiança dels ciutadans en els seus dirigents, transformant el sistema en injust i dotat d’una doble moral. Una classe dirigent corrupta persegueix la captura de l’Estat, manipula les institucions en benefici seu i impedeix que operin amb imparcialitat i transparència. La corrupció no només és un delicte. És el resultat d’un poder sense límits contrari als fonaments d’un sistema democràtic.
Les Espanyes són al llindar d’una crisi de règim. Les formes democràtiques es mantenen, però buidades de contingut. El Govern espanyol és el responsable principal de la degradació institucional i, per tant, de la pèrdua de la seva legitimitat d’exercici.