Adamuz i la vida continua
En l’hora de la tragèdia d’Adamuz, la meva preocupació era agafar lloc al bar amb pantalla gegant al sud de Gran Canària per veure el Reial Societat-Barça. I la d’una família marroquina que s’expressava en castellà era veure la final Marroc-Senegal, en una segona pantalla. Van perdre i a Rabat, de manera que els nens van acabar abatuts i amb el patriotisme per terra. Els desenganys del futbol per a la canalla són d’allò més pedagògics.
Quan es va acabar el futbol, la ràdio del cotxe transmetia consternació. Juanma Castaño s’excusava per parlar de travessers, gols i mala sort (la del Barça). Jo tampoc no em sentia bé, l’ànim destemprat, però vaig sopar una hamburguesa, doble o triple, a causa d’un anunci prometedor que sempre decep (de sucosa, gens).
Quan el xoc de trens, la meva preocupació era agafar bon lloc en un bar per veure el Barça
Vaig tornar al cotxe i la ràdio informava de la desolació amb postil·les inevitables: qui no ha viatjat amb l’AVE? Qualsevol de nosaltres podia haver mort a Adamuz! Però cap de nosaltres no viatjava als dos combois, de manera que sentíem alleujament –això em va semblar–, però sentir alleujament tampoc semblava cristià.
Les emissores remarcaven que equips de psicòlegs es dirigien a Adamuz, juntament amb forenses, una dada cridada a consolar encara que no sé jo si en aquells moments estaria per a xerrades. Moltes autoritats expressaven el seu condol a les xarxes i això em va fer sentir malament: no tinc xarxes ni autoritat. Ningú no encertava a donar-ne les causes, però pinta que no hi haurà bronca, tot i que a Espanya no se sap mai.
Havia de renunciar a fer un tomb nocturn i prendre una copa? La vida és l’alternativa de la mort, de manera que vaig aparcar al davant d’un centre mig recreatiu, mig comercial, on a sota d’un minigolf hi havia bars de cruising (Maspalomas és una meca gai) i restaurants indis. Atret per la música d’un local a peu de carrer, vaig agafar un tamboret, lluny de l’escenari perquè aquestes coses s’ensumen: l’artista transvestida, anglesa, embotida en lluentons que es veien a Mart, va demanar voluntaris per ensenyar la marca dels calçotets. Els anglesos són així. I nosaltres també. La vida sempre continua encara que a estones sigui barroera.
