El que té Ayuso amb Julio Iglesias
Isabel Díaz Ayuso no ha comparegut per opinar sobre Julio Iglesias, sinó per traçar un perímetre, marcar terreny. Ja ho havia fet abans amb Plácido Domingo. No es tracta tant de defensar una persona concreta: cal custodiar una categoria. La dels homes amb una biografia que no admet interrogatoris. Figures a les quals l’èxit converteix en patrimoni i, com a tal, s’ha de blindar.
El mètode resulta reconeixible. Davant acusacions incòmodes, Ayuso evita el detall. Fixin-se com defuig referir-se al cas, a les gravíssimes acusacions d’abús sexual que ara la Fiscalia de l’Audiència Nacional investiga. Prefereix elevar el conflicte a una batalla cultural en què sempre hi ha un enemic útil: l’esquerra moral, el feminisme punitiu, la cancel·lació com a amenaça abstracta. El focus es desplaça. Ja no importa què es denuncia, sinó qui s’atreveix a fer-ho.
Julio Iglesias apareix així reduït a un eslògan: “El cantant més universal”. Plácido Domingo, a una trajectòria, en la lírica, incontestable. La maniobra pot funcionar o no (el tenor va acabar confessant), però és tramposa perquè converteix l’obra en escut, la trajectòria en coartada, l’admiració col·lectiva en argument polític. Així, qualsevol pregunta queda automàticament deslegitimada per inoportuna.
Davant acusacions incòmodes, Ayuso prefereix elevar el conflicte a una batalla cultural en què sempre hi ha un enemic útil
Ayuso entén bé el clima que explota. Un sector del país viu la revisió del passat com una ofensa personal, com si cada denúncia qüestionés no només un artista, sinó una forma de viure, d’admirar, de mirar cap a una altra banda. Defensar aquests homes equival a tranquil·litzar aquell públic. Ningú no entrarà al saló a moure els mobles.
Per això el seu discurs no entra en el llenguatge jurídic i s’instal·la en l’emocional. Parla d’embafament, de linxaments i de campanyes. Mai de fets. Molt menys de dones. Anomenar-les trencaria la còmoda narrativa de l’excés ideològic i obligaria a baixar al terreny dels testimonis. Val més dissoldre les víctimes en el soroll. Ignorar-les. Menysprear-les.
Hi ha a més una defensa implícita d’un món que va funcionar durant dècades sense massa preguntes i que avui s’esquerda. El del poder masculí, l’èxit sense rendició de comptes, els silencis assumits com a peatge de l’artista. Revisar Iglesias o Domingo implica obrir una esquerda en aquest decorat. I Ayuso, que governa des de la confrontació i la nostàlgia, no es pot permetre aquella fissura.
Tot acaba amb una perillosa erosió del debat públic que reprodueix la lògica trumpista, amb la qual la lideressa competeix amb Vox. Més que homes, Díaz Ayuso defensa un món on aquests no han d’explicar-se. I aquest món continua tenint molts votants.
