Prou de tossir al teatre
L’altre dissabte aquesta periodista va anar al teatre amb la sana intenció d’escoltar els versos de Sagarra. Per a La corona d’espines, el director havia ocupat la immensitat de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb ben poca cosa: una posada en escena mínima, uns vestits d’època, una direcció clàssica –com en la producció de fa trenta anys– i una formidable interpretació d’Àngels Gonyalons. Tot era on havia de ser. Fins que se’n va anar en orris.
Tant art del bo va resultar vilment trepitjat per un recital de tos del públic. Quin desplegament broncopulmonar. Carrasperes timbrades, gargalls amb vocació solista, atacs de tisi executats amb un entusiasme orquestral. El pati de butaques convertit en un pulmó col·lectiu, però malalt.
“Un caramel de llimona, una mica d’aigua, un didalet d’Iniston, si us plau!”, va voler cridar la periodista en l’entreacte.
En els moments clau de l’obra, quan el vers exigia silenci reverencial, sorgia sempre algun espontani disposat a expulsar els dimonis de la seva gola. Ves per on que hi ha persones capaces de guardar-se la tos vint llargs minuts per alliberar-la tan bon punt l’actriu pronuncia aquella frase que dona sentit a l’escena. Un talent incomprès.
El pati de butaques convertit en un pulmó col·lectiu, però malalt
Van desfilar totes les varietats de tos: la nerviosa, la irritant, l’engripada –amb aquesta última ningú no hauria de trepitjar una sala de teatre–. Curiosament, abans d’aixecar-se el teló ningú no tossia; n’hi va haver prou amb començar la funció perquè allò derivés en una orgia de gèrmens.
Tampoc no va faltar el santoral tecnològic. Mòbils que sonaven o vibraven; telèfons que queien a terra amb estrèpit; pantalles enceses en plena funció; watsaps consultats amb ansietat. Individus incapaços de romandre dues hores sense verificar que el món continua girant al voltant del seu melic digital. Paguen entrada, sí, però exigeixen drets adquirits: interrompre, molestar i convertir el teatre en una prolongació del sofà de casa.
El problema és la tos. I el telèfon. I la mala educació. Però, sobretot, el fet que el teatre ja no s’entén com el que és: un ritual col·lectiu excels. Quina pena que la futbolització de la vida hagi arribat fins a l’escenari, i l’esforç dels artistes es dilueixi entre mucositats i notificacions del mòbil.
Actrius i actors s’haurien de plantar d’una vegada. La legió de llançadors amateurs de flegmes s’ha preparat a consciència per arruïnar el pròxim espectacle, i demà toca funció al TNC: La mort i la primavera. Segur que, aquesta nit, tots aquests dormiran amb el cul a l’aire i la finestra oberta.