Filosofar
Ella li va dir que algun dia podrien publicar les seves converses filosòfiques per e-mail, com les cartes de Descartes i Elisabet de Bohèmia. “Això caldria dir-ho a les universitats, als instituts. Ningú no parla de la mort, profe, ningú no explica la saviesa dels filòsofs per ajudar-nos a viure i trobar el sentit de la vida”. Anys després que aquella exalumna de Filosofia Moral emmalaltís de càncer i escrigués al seu professor buscant consol filosòfic, el llibre ha vist la llum, Querido profe, me invaden las tinieblas. Diálogos sobre cómo vivir y morir (Ariel). Durant dos anys, els que va viure la Nuria, la jove de 33 anys amenaçada per la mort i el filòsof s’escriuen. Ella busca sentit i ell l’acompanya en un recorregut filosòfic que dia rere dia es va fent més profund i més humà, i que ens guia del desconcert a l’assossec.
El gener del 2017 vaig rebre un correu de la Nuria, una alumna que havia tingut a classe d’ètica deu anys enrere. Ara tenia 33 anys, li havien diagnosticat un càncer de còlon de pronòstic greu.
Què volia?
Recordava les classes de tanatoètica, havia guardat i rellegit els apunts, em va dir que l’ajudaven perquè estava molt angoixada.
Què li va respondre?
Escriu-me quan vulguis i jo et respondré. Li vaig explicar que estava escrivint un llibre que la sorprendria, El morir de los sabios .
Sobre com moren els filòsofs?
Sí. Em va demanar que anés compartint amb ella el que escrivia. A partir d’aquí es va anar establint una relació cada cop més íntima, alhora que intel·lectual.
Això implica una gran responsabilitat.
Moltíssima. En algun moment em va parlar del suïcidi. Jo li responia sempre des de la llum dels filòsofs. Després d’aquells intercanvis, no va tornar a esmentar-lo.
Què li va explicar?
Li vaig parlar de Schopenhauer, que deia que no havíem de témer la mort perquè és com adormir-se: perdem la consciència.
La convencia?
Ho discutíem. Ella tenia pànic a desaparèixer. Llavors parlàvem de Montaigne: la por neix de l’aferrament al jo, als béns, als afectes. Viure és anar acomiadant-se.
Era creient?
No, però tenia molt interès. Vam parlar d’Unamuno, de la possibilitat que, si Déu existeix, hi hagi una altra vida.
Què hi deia, ella?
“Tant de bo això fos veritat, profe”. Allà es va establir una inquietud, un anhel. Em deia: “I vostè creu en la resurrecció de Jesucrist. Això és possible?”. Tenia moltíssims dubtes i com més fràgil estava, més inquietuds.
La filosofia els va dur a una relació fonda.
Jo li explicava amb sinceritat allò que crec, i ella els seus dubtes profunds sobre el futur que l’esperava. Va ser una connexió que encara em commou… i també m’alegra.
Expliqui-m’ho.
M’alegra que, d’una manera providencial, pogués escriure’m amb ella. Ens respectàvem en un diàleg entre una noia que no és filòsofa i un filòsof, una atea i un creient. Estic convençut que al final va tenir serenitat.
Per què?
“Ja no tinc tanta por de la mort, profe –em deia–. No sé si Déu existeix o no, però en tot cas, si existís hi hauria una altra vida; i si no, no tinc por de res, ha valgut la pena”.
Per algun motiu en concret?
Es va reconciliar amb els seus pares. Es va sentir estimada. Va arreglar coses pendents.
Hi ha correus estremidors.
Molt. “ Profe, m’envaeixen les tenebres i tinc por. Disculpi el meu pessimisme. De vegades ofega. Especialment durant les nits quan em sento sola, desprotegida, envoltada d’un silenci inquietant”.
Se’ls sap vostè de memòria.
Durant un temps els vaig rellegir de manera obsessiva: “En realitat es podria dir que la foscor mental ve a ser el meu estat més durador. Una companya constant”.
Et deixa mut.
I continua: “Per això busco la llum i la fortalesa moral dels savis que vostè tant estudia. Sense els seus correus, professor, estaria perduda”. La filosofia pot ser una teràpia real. Epicur deia: “ Vana és la paraula del filòsof que no cura el patiment de l’ànima”. La por de la mort es pot asserenar.
Pensem que morirem de vells.
Esclar, com la Nuria, però moren diàriament nadons, nens, joves. Vivim immersos en la finitud. Però nosaltres només volem no patir, estar tranquils i que no ens passi res.
Exacte.
És un desig legítim, però no és real. La filosofia ens ensenya a integrar la mort en la vida. És estrany, però com més es pensa en la mort, més s’aprofita la vida; i com menys s’hi pensa, més insatisfets.
En essència?
Cal viure el present estimant, la resta és secundari. La felicitat consisteix a fer el bé sabent que en qualsevol moment podem morir. La meva alumna em deia: “Profe, quanta raó tenia Sèneca: m’he passat la vida projectant sobre el futur i no he sabut viure el present. No he sabut viure, profe. I ara què?”.
Vostè pensava que es curaria?
Sí, però ella sentia que no. La mort és una mestra. “Què és el més important de la vida?”, ens pregunta. Quan morim ho sabem: haver estimat. Un dia vaig deixar de rebre els seus correus, vaig insistir, però no va contestar mai. Va morir. El silenci va ser colpidor. Li vaig dedicar El morir de los sabios.
I vostè com ho va viure?
Llegia els seus correus i plorava. Era obsessiu. Vaig estar a punt de destruir-los, però els vaig guardar i vaig prometre no tornar a llegir-los. Vaig resar molt per ella, es va ficar dins la meva ànima.
