Rics sense misericòrdia
FUTURS IMPERFECTES
Barcelona va tenir el 1935 un alcalde analfabet, que va estar al capdavant del Consistori durant nou mesos. Juan Pich i Pon era un obrer de l’electricitat tan illetrat com llest, que va aconseguir fer-se ric després d’obtenir la concessió de l’enllumenat de la ciutat. Membre del Partit Republicà Radical, eren conegudes les seves ficades de pota, que els barcelonins qualificaven de piquiponades. Un dia va pujar al Tibidabo i mirant en direcció a la ciutat va exclamar: “Quanta propietat urbana!”.
Gairebé un segle després veiem Donald Trump i el seu gendre Jared Kushner a Davos parlant de la franja de Gaza, on malviuen entre ruïnes i sense aliments dos milions de persones, com la nova Dubai, amb gratacels, vil·les turístiques, restaurants de luxe i un aeroport internacional. No hi ha tanta diferència entre Trump i Pich i Pon. O entre l’exalcalde barceloní sense estudis i Kushner, que es va diplomar a les universitats de Harvard i Nova York. On d’altres veuen un problema humanitari, els Trump són capaços de veure-hi un negoci. De propietat urbana.
Trump vol que Gaza sigui Dubai i Musk, que Espanya sigui una central elèctrica
L’últim americà a descobrir que tot paisatge, per bonic que ens sembli, és una oportunitat per convertir-lo en un negoci, encara que sigui a costa de desvirtuar-lo, és Elon Musk. De nou a Davos, que esdevé un lloc inspirador d’idees transformadores per als milionaris amb pocs escrúpols, ha apuntat una idea: convertir l’Espanya buidada en la central elèctrica d’Europa, mitjançant la instal·lació massiva de plaques solars. Sent cert que gairebé la meitat del total d’instal·lacions fotovoltaiques estan en aquestes àrees despoblades del país, multiplicar per quatre o per cinc aquestes instal·lacions arrasaria el paisatge i desvirtuaria la realitat. Espanya acabaria sent una taca negra des de l’aire i un desert de silici des de la carretera.
No li podem demanar al camp que sigui un paradís perdut o el decorat per al gaudi dels urbanites. Però la solució tampoc no és convertir-lo en una reserva elèctrica. El progrés no és arrasar la realitat i la memòria. Escriu Espido Freire que és aconsellable no tornar als llocs on vam ser feliços, però al pas que anem els rics sense misericòrdia no ens concediran aquesta oportunitat.