Hem de dir més “t’estimo”
Opinió
Hem de dir més “t’estimo”. Dir-ho abans que sigui tard, sense ajornaments, abans que la vida es retiri de cop. Perquè en qualsevol moment se’n va.
Això ens ho va recordar el Fidel davant les càmeres de TVE, mentre els equips de rescat continuaven buscant el cos de la seva mare. Natividad de la Torre, Nati, anava al primer vagó de l’ Alvia i és una de les 45 víctimes mortals d’un xoc que no s’hauria hagut de produir. En una Espanya suspesa entre el dol i la ràbia, el seu dolor ens sacseja a tots: podria haver estat el nostre. La seva és la imatge nua del que significa quedar indefensos i fràgils davant una mort sense sentit.
Dir-ho sense demora perquè en qualsevol moment la vida se’n va, com a Adamuz
La pèrdua s’anuncia abans de ser compresa. Apareix al rostre del Fidel i en el de tanta gent. Alguna cosa es desajusta dintre. Qui pateix per la mort d’algú estimat queda exposat, travessat per una intempèrie desconeguda. Camina sense abric.
El dol no crida. No arriba amb un sorollós avís. S’instal·la amb una presència ferma, gairebé física. Al principi ho ocupa tot. Després es desplaça, canvia de pes, es torna irregular. La memòria actua llavors amb una urgència estranya. Reté escenes sense importància aparent, gestos mínims, paraules dites al passar. No per negar la mort. Per sostenir la vida. Mantenir a prop els morts permet tirar endavant. Durant un temps imprecís i innegociable deixar-los anar és impossible. Fer-ho s’assembla massa a abandonar-los.
Amb els dies, la mort deixa de ser un fet datat i passa a convertir-se en una condició. No se’n va. S’assenta. El record roman. S’aprèn, potser, a viure amb una absència que no admet substitut, que no tanca, que no concedeix un alleujament complet. La pèrdua no es dissol, sinó que entra al cos. Altera la mirada. Modifica la manera d’escoltar el silenci. Tot continua, però res no encaixa del tot.
Allò que és essencial queda alterat.
Per aquest motiu, els qui han travessat el dol es reconeixen sense parlar. Existeix una entesa muda entre els qui saben que la mort no espera al final del camí. Que circula per la vida. Que s’avança.
La injustícia de la mort no rau només en la seva certesa, sinó en la seva arbitrarietat. Com va passar a Adamuz, de
vegades arriba quan vol, com vol i sense una lògica comprensible. I esquinça les nostres vides malmetent allò que ens sostenia.
És per això que qui continua aquí necessita una explicació. Mentre avancem, la pèrdua ens va arrencant allò que ens donava forma. Després d’això, encara que el temps passi i la vida insisteixi, deixem de ser els mateixos.
T’estimo.
