La religió de l’Imperi
La teoria de l’evolució és una explicació brillant i plausible sobre la gènesi i el desenvolupament de la nostra condició d’humans, aquell misteri insondable.
Com l’home sembla que no pot existir sense religió, és a dir, sense una relació estreta amb allò incopsable, després de la mort de Déu anunciada per Nietszche, la raó, i en la seva representació la ciència, ha adquirit l’estatura d’una nova religió laica (amb els seus sacerdocis, les seves esglésies i els seus santorals) reemplaçant a Occident el cristianisme en totes les formes. El darwinisme, des de la seva condició de teoria, ha estat encimbellat a la categoria de Veritat (amb majúscula) per aquell afany religiós que envolta sense cap dissimulació allò científic (contra la protesta irada dels mateixos científics, que insisteixen en la seva innocència i recorden el caràcter dubitatiu dels seus afanys).
El Darwinisme (també amb majúscula, per distingir la feina científica de Darwin de la seva traducció ideològica) es transforma d’aquesta manera en una guia moral. I en essència aquesta guia santifica la força com a eix ineludible del progrés. Així és el món, i així s’ha de comportar un. Stephen Miller dixit. És cert que si un observa la naturalesa, ho confirma: crueltat cega.
Està explicat, i és gairebé obvi, que quan els dos primers humans es van trobar en l’espessor de la selva original, o al desert, l’escenari que Josep M. Esquirol s’estima més, el primer que va passar és que un va començar a manar i l’altre, a obeir. No costa massa feina sospitar que el fort va governar aquest principi. Contra l’evidència que ens redueix a la condició d’animals, ves a saber per què, va emergir en nosaltres l’afany de cuidar, de respectar, de dignificar el vulnerable, el feble.
El cristianisme és en l’origen una cristal·lització de l’impuls antinatural i il·lògic que ens converteix en humans. Europa (l’Europa que volem ser), i el que hem anomenat civilització occidental, es fonamenta en aquest plec estrany de la consciència. Les nostres democràcies liberals, convenientment humanitzades per la influència del socialisme, heretgia cristiana, representen la màxima expressió d’aquest moviment contra les lleis de la naturalesa que acosten la mirada al desvalgut, al minoritari, al diferent.
Els Estats Units d’Amèrica, que, obviant els manaments, prenen constantment el nom de Déu en va i l’enarboren com a escut moral, no són malgrat les seves proclames un imperi cristià, sinó darwinià. L’emperador Trump –més símptoma que causa– probablement fastiguejat per tanta dissimulació, evita discursos enganyosos.
Paradoxalment, és el reconeixement de la dignitat del feble la nostra força. Contra l’evolució. Contra la naturalesa. Contra Trump (i Putin, i la Xina). Davant l’abús, la fortalesa indestructible de la debilitat. L’enteresa i el coratge dels que van ser llançats als lleons al circ. “Estan cantant!”, ploriquejava incrèdul i decebut Neró en Quo Vadis . Doncs cantem.