Viure perillosament

Fa temps que les nostres economies (hi incloc les illenques) fan que els ciutadans visquem perillosament. Emmirallats en el creixement del PIB, ens hem oblidat de la productivitat i de la renda per càpita, i sobretot dels valors patrimonials i culturals que tenim. És a dir, de les coses que veritablement importen a la gent. Hem alimentat la màquina productiva per la via de crear ocupació i així augmentar la producció, cada cop amb pitjor valor afegit per ocupat. Ja fa temps que se’m va fer evident, analitzant les realitats d’Eivissa, amb creixements de doble dígit, i els d’una Menorca estancada, reserva de la biosfera, cooptada, com es deia, per l’esquerra ecologista, però que ha sabut molt bé preservar el territori. Avui, aquestes idees sobre el predomini de salvar les temporades enfront de mantenir el patrimoni, el compte de resultats sobre el balanç i el creixement de la renda sobre el benestar s’han estès com un corc, podrint el futur de molta gent.

Això ha passat des de la conxorxa d’importar mà d’obra ad infinitum, que ha permès crear més ocupació que renda, i així ha empobrit la renda mitjana per càpita de tots plegats. Aquesta és en bona part la realitat del sector turístic esta­cional, però també la de l’agroalimentari i la d’algun altre camp d’activitat, que no
es pot mantenir a preu rebentat i amb
la subvenció implícita de la societat.

Aquests sectors sempre poden trobar immigrants disposats a treballar a sous baixos, salvant els excedents de molts empresaris, mentre situen els danys col·laterals d’aquesta manera de créixer a la comunitat o cap al sector públic en termes de manca d’habitatge, excés de purins, fragilitat social i altres externalitats mediambientals. O bé trinxant el territori. La major part d’aquestes externalitats i costos sobrevinguts són autonòmics i locals, mirant l’Estat cap a una altra banda quan s’ha demanat que comptessin en el finançament territorial.

A hores d’ara, no hauria de ser acceptable cap nova política econòmica que no estigui orientada a la millora de la productivitat, que és l’únic que pot permetre una millor retribució per ocupat i així una renda més gran per càpita. I aplicar aquest criteri, per exemple, a l’hora de jutjar les necessitats de més o menys treballadors per l’economia, l’atracció d’inversions foranes, els incentius a les pimes per a la seva dimensió i millora d’inno­vació. El que ha de comptar és com han ajudat totes aquestes polítiques a la millora del benestar dels seus ciutadans. Que ja no cola adjudicar l’excel·lència per ocupació creada o la reiteració de taxes absolutes de creixement del PIB.

La bona marxa d’una economia s’ha de jutjar a la vista de com es trasllada el valor creat al benestar de la seva gent en qüestió de renda familiar disponible. Tota la resta és fum que no permet veure el final d’una cursa pel creixement que ens està empobrint relativament, i que deixa més gent endarrerida en mans d’un Estat de benestar que cada vegada menys gent està disposada a finançar.