Ramón Flecha: trenta anys de poder, silenci i presumptes abusos a la UB
Investigació sense precedents en una universitat (1) A FONS
Nou testimonis descriuen un suposat engranatge de coerció sexual i explotació laboral dirigit pel catedràtic investigat
Ramón Flechadesprés de rebre el premi deSociologiade l’Institut d’Estudis Catalansel 2019
A la memòria de la Berta –el nom és fictici– hi ha una imatge que torna amb nitidesa: una taula llarga al menjador d’un pis de la Verneda, papers escampats, portàtils encesos, joves investigadores treballant sense parar. Al fons, la porta de l’habitació de Ramón Flecha, prestigiós catedràtic de Sociologia de la UB. “Veies noies entrant i sortint... Un dia, una es va posar a plorar perquè es va adonar que en Ramón es ficava al llit amb una altra i que ella no era l’escollida, com creia. Recordo les altres consolant-la, dient-li que no passava res, que les relacions obertes són positives, que la fidelitat no era això, i totes aquelles coses que ens repetien. I la pobra nena que no podia parar de plorar”.
L’escena va passar fa anys, però forma part del patró que diverses dones han descrit a aquest diari: un presumpte grup d’investigació acadèmica que diu que treballa per transformar el món des de l’excel·lència científica i el compromís feminista, però que funciona com una maquinària concebuda per al màxim benefici del seu carismàtic líder, que –presumptament, i segons el testimoni d’aquestes dones– disposa sexualment, acadèmicament i laboralment dels seus integrants.
Al juliol, nou dones i dos homes van denunciar davant el rectorat de la Universitat de Barcelona (UB) Ramón Flecha, de 73 anys, catedràtic i fundador del grup d’investigació CREA ( Comunitat d’ Investigació sobre Excel·lència per a Tots, en les seves sigles en anglès), jubilat al setembre. Des d’aleshores, s’hi han afegit quatre denunciants més. Asseguren haver estat víctimes de coerció sexual, abús de poder, violència psicològica i explotació laboral quan eren becàries, doctorandes o investigadores. Els fets denunciats abasten més de trenta anys i impliquen potencialment desenes de persones.
La UB ha obert una investigació independent, inèdita en una universitat espanyola, que examina si els fets encaixen en delictes perseguibles o en infraccions greus de caràcter administratiu. L’informe es presentarà les pròximes setmanes i, si hi ha indicis de delictes, s’enviarà a la justícia.
Al llarg de tres mesos, Guyana Guardian ha parlat amb una trentena de persones pròximes al cas, incloent-hi dues de les denunciants i set persones més que van formar part del CREA en diferents moments. Les seves històries, explicades sota anonimat per por de represàlies acadèmiques i personals, dibuixen un presumpte engranatge de captació emocional, dependència afectiva i subordinació laboral i sexual que, segons els seus testimonis, se sosté en la figura del catedràtic i en el suport dels seus col·laboradors més pròxims. Entre ells, destacades professores de la UB.
No és la primera vegada que Flecha i el CREA afronten acusacions semblants. Dues denúncies col·lectives, el 2004 i el 2016, van acabar arxivades per la Fiscalia. Els denunciants de llavors veuen en el context actual, amb nous conceptes jurídics com el consentiment o la coerció sexual, una tercera oportunitat.
Alguns dels testimonis obtinguts van participar en aquelles denúncies i fa anys que critiquen el CREA. Altres entrevistats van optar pel silenci quan van deixar el grup, se’n van distanciar o van deixar la carrera acadèmica i van intentar oblidar-ho. No havien explicat mai a un mitjà la seva història. En algun cas, ni tan sols a les seves famílies.
Ni Flecha ni Marta Soler, que va assumir formalment la direcció del CREA el 2006 i és cap del departament de Sociologia a la UB, han respost a la trucada d’aquest diari, tot i que han fet saber –mitjançant una carta d’una becària al director– que són acusats injustament perquè ells protegeixen víctimes d’abusos.
La porta d’entrada al CREA, relaten els testimonis entrevistats, és gairebé sempre la mateixa: les aules de la facultat. Flecha era un professor carismàtic, molt disponible per als alumnes –sobretot, per a les alumnes–, hàbil per detectar vulnerabilitats o ambicions i dotat d’un discurs que barrejava compromís social, feminisme acadèmic i promeses d’un futur professional brillant. Es fixava en estudiants aplicades i idealistes, moltes amb entorns complicats.
“A mi em va costar d’arribar a la universitat. Llavors, veus un profe que et parla de la superació de les desigualtats i que, a més, et dona atenció, i et sents connectada”, recorda una antiga integrant. “Soc òrfena de pare, primera a la meva família a anar a la universitat. Estava molt necessitada de mentors. I de sobte algú t’obre les portes, t’acull, t’ofereix l’oportunitat de canviar el món, de tenir una carrera acadèmica”, explica una altra.
En aquesta fase d’aproximació, salta alguna alerta. “La primera vegada que el vaig veure em va dir que era important conèixer les meves experiències sexuals, perquè ell es cuida que la gent de la seva comunitat no tingui relacions tòxiques. Després em va dibuixar el meu futur acadèmic en un paper: al cap de pocs anys seria doctora, aniria a Harvard... Amb 20 anys, t’oblides de com és de rara la conversa i penses: que guai”.
El CREA és un grup d’investigació amb projecció internacional. Flecha el va fundar el 1991, quan ja s’havia llicenciat en Filosofia i Educació i era professor de la UB. El seu embrió va ser l’escola d’adults de l a Verneda, barri popular de Barcelona, on va iniciar el seu activisme social i polític ( Organització d’ Esquerra Comunista) a finals dels setanta. El grup es va reorientar cap a l’educació de nens, i més recentment, cap a la violència de gènere.
El cercle més pròxim al catedràtic viu en pisos de la Verneda, sovint separats homes i dones. La vida acadèmica i la personal es barregen fins a no distingir-se, diuen els entrevistats.
També relaten que els integrants són comminats a compartir detalls de la seva vida sexoafectiva, passada i present. I aquesta informació és suposadament disseccionada i utilitzada per Flecha, que decideix no només qui passa pel seu llit, sinó també quines relacions convé a cadascú.
La retòrica científica conviu amb instruccions emocionals. “Si vols ser feliç, has de desitjar homes bons”, repetia el catedràtic. “Assegura que pot guarir-nos experimentant altres sexualitats i altres amistats. I encara que dubtis, tens 20 anys, vols ser feliç, i ell és una autoritat científica en tot això”, recorda una entrevistada.
Una de les teories flechianes es basa en la irremeiable atracció que senten les noies pels nois violents i la necessitat de ressocialitzar-les perquè els atreguin “homes bons”. Aquesta idea està reflectida en nombrosos articles del CREA. A Les noves masculinitats alternatives i la superació de la violència de gènere , en què participen dues figures centrals del CREA, Ramón Flecha i Lídia Puigvert, s’explica que el gènere masculí es divideix en tres col·lectius: les Masculinitats Tradicionals Dominants, que promocionen i executen la violència, dominen les dones i altres homes; les Masculinitats Tradicionals Oprimides, homes no-violents, que manquen d’atractiu i estan dominats per dones, i les Noves Masculinitats Alternatives, homes no-violents, atractius i amb una actitud valenta contra la violència. Aquests són els que haurien d’atreure les dones.
“Qui responia a aquesta categoria? Doncs ell, els seus amics o qui ell decidís. Sens dubte, no el teu xicot de fora del CREA”, diu una exintegrant. “Ell pensa, i jo crec que s’ho creu i li fa creure a tothom, que és un ésser especial i que totes les dones que el coneixen s’enamoren d’ell, sense excepció, amb la qual cosa, si ell et tria, et fa sentir una privilegiada, ell t’està fent un favor a tu”. Si elles no compren la història, els etziba: “Tu esculls si vols la felicitat i l’èxit professional i acadèmic amb mi o el fracàs i la mediocritat amb el teu xicot”.
“Les dones havien de ser feministes i desitjar homes bons, però feministes depilades i amb minifaldilla, si era possible”, diu una altra. El catedràtic, recorden alguns sociòlegs, solia arribar a congressos acompanyat per un núvol de noies somrients.
Algunes entrevistades relaten un tracte sexualitzant, fins i tot en les que no eren les escollides per ficar-se al llit amb Flecha. “Érem al menjador de la universitat i m’assenyalava amb quines ja havia mantingut relacions i amb quines desitjava mantenir-les”. A una noia la va felicitar per un discurs que havia pronunciat amb la inseguretat pròpia de la inexperiència: “Llàstima que ningú no t’hagi escoltat perquè només miraven el teu cos”.
Marga Barranco, psicòloga experta en grups coercitius i que fa anys va tractar quatre exintegrants del CREA, assenyala que la sexualitat és un ancoratge habitual en aquest tipus d’organitzacions. Dins del grup s’insisteix perquè una persona acabi acceptant pràctiques, des del celibat fins a pràctiques de tota mena, que no aprovaria de manera espontània. La major part de les dones entrevistades asseguren que Flecha no les atreia, però, malgrat tot, es ficaven al llit amb ell o amb altres membres del grup.
Els homes també es veien en la tessitura de mantenir relacions amb dones que, segons el grup, els convenien per reeducar-se. “A mi se’m va assignar una dona que es ficava al llit amb Flecha, que al seu torn tenia relacions amb d’altres, i era clar que ella no volia estar amb mi perquè plorava tota l’estona”.
Els testimonis coincideixen que Flecha alterna períodes d’afalac amb bruscos episodis d’humiliació. “T’enfonsa. No saps què has fet malament perquè el teu comportament no ha canviat. Els altres deixen de parlar-te, com si fossis un empestat. Acabes desconfiant de tu mateix i mirant el que fan els altres per no fallar”.
Això generava un sentiment de dependència que reforçava amb cops de fúria. “Podia ser molt violent i esbroncar-te durant dies. Recordo una reprimenda descomunal, jo estava destrossada. Li vaig arribar a demanar: ‘Si vols em pegues, però no em cridis més’”.
No totes les persones relaten favors sexuals. Un grup de dones estava reservat per atendre el catedràtic: la seva agenda personal, la seva roba, preparar la maleta, acompanyar-lo a l’aeroport o assistir-lo en congressos. Fins i tot dormir amb ell per tranquil·litzar la seva por. “Temia que el gravessin o que l’acusessin de denúncies falses, ens deia”.
D’altres escrivien articles sense parar. Una part central del funcionament del grup era la incessant producció científica. “Quan ell et trucava havies de posar-te a treballar, encara que fossin les onze de la nit, encara que fos festiu”, explica una. Moltes de les dones entrevistades asseguren haver treballat hores “infinites” sense remuneració i, en alguns casos, sense figurar en l’autoria dels articles.
Articles valuosos perquè s’hi citaven altres articles de membres del CREA, aspecte fonamental per sustentar els ascensos a la universitat. Jaume Trilla, catedràtic emèrit de la UB i un dels crítics més acèrrims del grup, ha comptabilitzat que pràcticament el 70% de les referències bibliogràfiques de Flecha sobre violència de gènere procedeixen d’articles de membres del CREA.
D’altres admeten el contrari. “Jo tinc dos articles firmats amb el meu nom que no vaig escriure ni vaig llegir. Volien promocionar-me, és així com funciona. Tu te’n beneficies. Fins que un dia comences a sentir que la teva càtedra no és teva: és d’ells”, afirma una entrevistada.
Periòdicament, asseguren els testimonis, es feien reunions per explorar les possibilitats de creixement del grup en projectes, càrrecs universitaris, associacions, universitats. El grup (o Flecha) decideix qui firmarà els articles, qui optarà a una plaça universitària o a una beca a l’estranger. S’imposen les pràctiques endogàmiques: professors del CREA qualifiquen amb excel·lents exercicis que no ho mereixen escrits per alumnes del CREA. O s’aproven tesis de doctorands del CREA avaluades per un tribunal format per docents del CREA.
A més de la UB, hi ha membres d’aquesta comunitat a l’ Autònoma de Barcelona, la de Girona,
la Rovira Virgili i la Ramon
Llull. També en centres del País Basc ( Universitat del País Basc), València, Extremadura, Andalusia, Aragó, a més de Mèxic, Xile i el Brasil, segons el que ha pogut saber aquest diari.
També està en societats científiques. La més significativa és l’ Associació Catalana de Sociologia ( ACS), adscrita a l’ Institut d’Estudis Catalans, que acaba
de cessar la junta de l’ ACS. Soler en va ser la presidenta des del 2017 fins a l’any passat. Després del seu mandat, van ocupar aquest càrrec dos membres més del CREA, Teresa Sordé (que va abandonar el grup al gener) i, fins dijous, Olga Serradell. El 2019, Soler va lliurar el premi Catalunya de Sociologia de l’IEC al catedràtic Ramón Flecha.
