“El món també té alzheimer”
Màxim Huerta
Màxim Huerta publica ‘Mamá está dormida’
Mare i fill
Un home de poc més de 50 anys, una àvia amb demència i gairebé postrada en una cadira de rodes i una gosseta simpàtica. Podrien ser Màxim Huerta, la seva mare Clara i l’entranyable Doña Leo. Però en realitat són en Federico, l’Aurora i la seva gossa. És a dir, els personatges de la nova novel·la del mediàtic escriptor valencià, Mamá está dormida (Planeta), una autoficció molt inspirada en la seva realitat com a cuidador d’una mare amb alzheimer. Encara més, la frase que va inspirar aquesta road novel sorgeix de la seva mare, després de sorprendre el seu únic fill quan li va preguntar: “On és el teu germà?”. “Em va descol·locar”, assegura Huerta, que va transformar la sorpresa en una invitació literària.
La novel·la porta la mare i el fill a emprendre un viatge en autocaravana fins a Vera de Bidasoa. Aquí, als anys cinquanta, noies com l’Aurora van ser adoctrinades en centres de la Secció Femenina de la Falange per convertir-se en dones pacients i mares entregades que renunciaven als seus somnis i a la seva vida. “Va ser presó i alliberament per a moltes noies, l’única manera de sortir del poble i de fugir, per ficar-se en una cosa atroç que explica molt bé una classe de dona i que és definitiva per a la història d’aquesta novel·la”, avança l’autor. La seva mare també en va ser una.
“Cuidar és començar a acomiadar-se; no té cap manual d’instruccions, no fa soroll ni té èpica”
“Aquesta novel·la m’ha servit per fer un viatge que no faré mai amb la mare”, revela Huerta, que assegura que no és tan valent com el fals alter ego que ha batejat amb el nom de Federico en honor de Federico García Lorca, de qui valora que sempre “va parlar molt bé de les dones”. En canvi, fabula amb un viatge “impossible” que sí que li agradaria emprendre amb ella: al passat. L’objectiu: “Conèixer-la de jove” i descobrir “com era, com es movia, cosa que no veurem mai. Només ens imaginem els nostres pares de pares. No de joves”, reflexiona. L’escriptor tampoc no ha viatjat mai en autocaravana, convertida aquí en una metàfora de l’úter amb la mare i el fill a dins, ni tan sols ha visitat l’antiga Vera de Bidasoa (avui, simplement Bera), però sí que sap, com el protagonista de la història, què és renunciar a la vida que tenia per centrar-se a acompanyar la mare en l’últim trajecte vital. I també coneix els danys col·laterals que comporta aquesta decisió, com ara la pèrdua de la parella. Huerta va deixar Madrid per instal·lar-se a Bunyol i reconeix que “en temps de cures no és la millor època per a l’amor. La parella ha d’entendre que hi ha una cosa que és urgent i una altra que és important. És molt difícil”, insisteix. A l’altre costat de la balança, en el seu cas personal, hi ha el projecte que va iniciar en aquesta etapa de cuidador al poble, La Librería de Doña Leo, que acaba de fer tres anys de trajectòria. “Tu saps les alegries que em dona? Va néixer per amor i em regala moltíssim d’amor. A part de molt d’èxit, perquè la llibreria va molt bé. És on focalitzo totes les mancances afectives”, revela.
Podria semblar que Mamá está dormida ha estat fruit d’una mena d’autoteràpia literària, cosa que l’autor nega. “Per mi, llegir és terapèutic, m’agradaria llegir-la sense haver-la escrita jo”, assegura. Més enllà de la ficció, Huerta s’ha basat en la seva pròpia experiència per narrar la relació entre el fill cuidador i la mare dependent. “Cuidar és començar a acomiadar-se”, reconeix. “No té cap manual d’instruccions. No et serveix cap consell. He après que la mentida és necessària, que fa la vida millor a qui cuides, que embelleix”. I no només això, també aposta per “estendre-la una miqueta a la vida”, perquè “la mentida és una ficció que tu t’has inventat. Aleshores la pots crear al teu aire”. Ànima d’escriptor.
A la novel·la, i fora, Huerta també reivindica la tasca del cuidador. “La cura no fa soroll ni té èpica”, assegura, alhora que critica que “als governs els ha anat molt bé que cuidar hagi estat cosa de casa”. També apunta contra ells quan assegura que “som en un moment que fins i tot països sencers perden la memòria i repetiran coses que ja han passat. El món ara també té alzheimer, perquè no recorda què ha fet”.
Huerta no amaga que atresora “una col·lecció de pors”, entre les quals destaca gairebé per sobre de totes la pèrdua de la memòria. “Em sembla terrorífic, perquè és el que ens defineix”. Una pèrdua que viu amb la mare i que va viure amb el pare, mort el 2017, i a qui també va cuidar. “Encara bo que va morir abans que fos ministre”, ironitza. I quan titula la novel·la amb aquest Mamá está dormida , va molt més enllà. “És una frase tranquil·litzadora, però alhora és anguniosa, inquietant, tremenda”, perquè sap què és acostar-se a ella per comprovar si encara respira. “Cada dia penso en el dia que ja no hi sigui, no sé què faré”. Per això, assegura, ha escrit ara aquesta novel·la, perquè després “ja no en seré capaç”.