Ni quixots ni‘torrentes’
Massa sovint, el relat generalitzat de la nostra història recent es redueix a un excepcionalisme depriment tenyit de narcisisme derrotista. La seva caricatura popular seria el torrentisme, antagònic del quixotisme de què presumien les elits franquistes. Townson ho atribueix a la còmoda tendència dels nostres historiadors a centrar-se en excés en la història d’ Espanya i perdre la perspectiva global que ens converteix en un país europeu més i sotmès, com tots, als grans corrents que ens han fet compartir un passat i així avui un destí a la UE. Som només potser excepcionals, apunta, en la nostra transició a la democràcia. I per un cop, exemplars, perquè va ser admirable; però, aquesta vegada sí, també singular; i per això, amb un Suárez que venia del franquisme i un rei nomenat per un dictador, irrepetible en altres països.
Per què li interessa Espanya?
El meu pare era historiador i jo vaig estudiar Història a Cambridge, on Paul Preston em va dirigir la tesi sobre la Segona República espanyola. Després, vaig ser periodista a The New Statesman i a la BBC...
Especialitzat en Espanya?
A les universitats britàniques els historiadors no solen estudiar el seu país –aquí sí–, sinó d’altres. I jo no recordo un sol historiador espanyol destacat per estudiar la britànica. Espanya em va agradar i em vaig casar amb una espanyola. Vaig ser periodista, però trobava a faltar escriure i el món acadèmic.
Com ho va resoldre?
Vaig publicar La República que no pudo ser . Tots interpretaven la República espanyola com una entitat maniquea, dividida entre dreta i esquerra; però jo afirmo que va tenir un centre important.
Amb quins arguments?
Als anys 30 i fins a les eleccions del febrer del 36, el centre té més ministres i guanya més diputats que la dreta o l’esquerra. Avui s’ignora, perquè es jutja la República només a través del prisma de la Guerra Civil.
Espanya estava més centrada en tot?
Fins i tot abans, en el desastre del 98, la pèrdua de Cuba, no va ser tan singular. També Rússia és derrotada pel Japó i Itàlia, humiliada per un exèrcit africà, l’etíop...
Espanya perdia guerres com la majoria?
Recordi que l’imperi espanyol sumava dos segles de declivi i el 1898 competia amb els primers imperis del món: el britànic, francès i alemany. Perd Cuba i es deprimeix, perquè no és conscient que perd però contra els EUA, ja líder mundial.
Espanya no va ser un fracàs a Europa?
Si atenem els indicadors d’ alfabetisme, creixement demogràfic, econòmic, industrialització, urbanització, secularització... Espanya no era un fracàs.
I si ho comparem amb la mitjana europea?
Supera Portugal, Iugoslàvia o Grècia, i succeeix Itàlia o la guanya en alguns aspectes.
No és tan different, doncs?
Al llarg de la seva història recent és un país representatiu del conjunt d’Europa.
Per què l’ excepcionalisme espanyol?
Perquè els historiadors espanyols solen t reballar només sobre Espanya i cauen amb facilitat a creure-la única quan no ho és.
Narcisisme derrotista?
Creuen que el caciquisme; o la falta de transició de la restauració a la democràcia; el fracàs de la Segona República; la Guerra Civil, o la dictadura franquista són vergonyes només espanyoles.
Fracassats, però almenys únics.
Però no és cert. Espanya s’assembla molt a la resta d’Europa en aquests fracassos...
No creu que Franco és excepcional?
A Europa, abans de la I Guerra Mundial es van establir tres repúbliques democràtiques; i deu, el 1918. De les tretze repúbliques gairebé totes fracassen com l’espanyola. Així que la dictadura de Franco l’any 36 era l’habitual.
I Hitler i Stalin guerrejaven a Espanya.
Tampoc abans Espanya amb la dictadura de Primo havia estat excepcional a Europa. A Itàlia o Alemanya o Portugal o Grècia, l’exèrcit també era un estat dins l’Estat.
La nostra Guerra Civil no és singular?
N’hi havia moltes altres aleshores: Finlàndia, Iugoslàvia, Hongria, Alemanya, Rússia, països bàltics... La d’ Espanya només és diferent perquè és la primera guerra mediàtica.
Espanya no és sui generis en alguna cosa?
Cada país ho és en algun sentit. Però en el període d’entreguerres a Europa la democràcia no està consolidada. És feble.
Franco va ser de fet un fenomen europeu?
I cansa que tants historiadors espanyols es limitin a emfatitzar el seu antifranquisme i no aprofundeixin. El franquisme és brutal a l’inici, però ja als 50 s’obre als mercats en convergència amb Occident.
Franco va ser sobretot un supervivent.
Als 60 del segon franquisme, les elits han de gestionar i dialogar amb moviments de masses com a tot Europa: des de sindicats fins a protestes veïnals.
Però era una dictadura encara.
El 46, les Nacions Unides qualifiquen Espanya de feixista; però ja el 55 ingressa en la seva Assemblea General; el 53, entra de facto a l’OTAN amb el tractat amb els EUA.
Va anar obrint la seva economia en paral·lel?
Amb el pla d’estabilització Espanya ja entra al Banc Mundial; a l’FMI, el 58. Mentrestant, el moviment obrer va passant de la revolució al reformisme, però la convergència política haurà d’esperar fins a la transició als 70.
La transició sí que va ser excepcional?
Un model per a la resta del món. Per primera vegada en la modernitat, Espanya va ser modèlica. Després, veuríem que era irrepetible en altres països, perquè la transició sí que va ser excepcional: com Suárez, un franquista dirigint-la; o un rei nomenat per un dictador... I avui Espanya té una democràcia europea consolidada, normal.
