Casals al Trump Kennedy Center

Demà és l’últim dia per presentar les nomina­cions al premi Nobel de la Pau d’aquest any. És segur que la del president dels Estats Units fa dies que s’ha rebut. El comitè noruec haurà de decidir ara si les amenaces a la sobirania grenlandesa, les actuacions del seu cos policial de duanes, el segrest de Nicolás Maduro, etcètera, estan imbuïdes d’una aura de prou pau per rebre el guardó. En un altre temps,
la carpeta ni tan sols s’obriria. Avui,
en un món que s’esforça a destruir les poques i febles certeses que li queden, ja no se sap.

Aquesta setmana, Philip Glass ho ha posat de manifest cancel·lant l’estrena al Kennedy Center for the Performing Arts de Washington de la seva Simfonia núm. 15 , basada en el cèlebre discurs “La perpetuació de les nostres institucions polítiques” d’Abraham Lincoln. El compositor dels Estats Units ha presentat la decisió com una qüestió de coherència artística i ètica al·legant que els valors que inspiren l’obra entren en conflicte amb el rumb ideològic actual de la institució,
acabada de rebatejar com a Trump Kennedy Center, fet que ha provocat malestar en amplis sectors del món cultural.

La de Glass no és una decisió banal. L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca és un signe dels temps i ha marcat una transformació profunda en la relació entre cultura, poder i democràcia. Avui és difícil imaginar que Pau Casals pogués dur a terme en aquesta mateixa institució el concert commemoratiu de la Carta de l’ Organització dels Estats Americans (OEA) com va fer el 22 de maig del 1973.

Casals tenia llavors 96 anys i moriria pocs mesos després, a l’octubre, cosa que va conferir a l’actuació un caràcter gairebé testamentari. Aquell acte va convertir la música en un nou gest diplomàtic i moral: un músic exiliat, compromès amb la pau i la democràcia, ocupava el centre simbòlic d’una de les institucions culturals més rellevants del món. El concert estava íntimament lligat al significat històric de l’OEA, creada el 30 d’abril del 1948.

Amb 33 estats membres, l’organització va néixer com un fòrum continental destinat a enfortir la pau i la
seguretat, promoure la democràcia representativa, defensar els drets
humans i fomentar el desenvolupament social i econòmic mitjançant la cooperació entre els pobles del continent americà. La carta fundacional també establia el compromís de prevenir conflictes i reduir l’armament per destinar més recursos al progrés social.

En aquell context, la presència de Casals dotava de credibilitat aquests principis. Avui, el contrast és evident. Allà on la música servia per commemorar valors compartits i reforçar consensos democràtics, ara es projecta una crisi que interpel·la les institucions culturals.

Casals li deia al món com podia ser. A través de Glass, el missatge inspirador de Lincoln el 1838 sobre l’adveniment de tirans i el perill de menysprear lleis ens adverteix sobre com no hauria de ser.